Al cor d’un bosc preciós, a peus d’un volcà adormit, hi havia una caseta de fusta força vella. No era una casa qualsevol; era el gran projecte del Lluís, l’Alícia, l’Olívia i en Pep. Una família molt unida que, amb les seves pròpies mans, volia restaurar-la per omplir-la de vida.
Durant la setmana, el ritme de la ciutat els tenia esgotats: molta feina, deures i presses. Però tots quatre comptaven els dies per a l’arribada del cap de setmana. La seva il·lusió era tancar la porta al món exterior i centrar-se a posar bonica la seva futura llar. Quan eren dins d’aquella cabanya, el temps s’aturava. S’hi respirava tranquil·litat, pau i amor. Era una casa sense crits, lliure de tecnologia, on fins i tot les parets semblaven escoltar i guardar els seus secrets.
L’Olívia i en Pep tenien un superpoder especial: la imaginació. Entre setmana, quan acabaven les tasques de l’escola, es refugiaven a la seva caravana aparcada al jardí. Allí jugaven a fer el trajecte fins a la muntanya i vivien mil aventures: de vegades rescataven animals del bosc per portar-los a un refugi; d’altres, es convertien en indis amb tipis gegants. Fins i tot, un racó s’havia transformat en un «temple prohibit» on jugaven a ser absorbits per un videojoc ple de misteris. Fent volar la imaginació, la setmana passava volant.
Però un divendres a la nit, la realitat els va donar un ensurt de veritat.Feia poques hores que havien arribat a la caseta i sopaven tots junts a la vora del foc quan, de cop, la terra va començar a tremolar i la llum es va apagar. El volcà, que feia segles que dormia, en aquell moment s’havia despertat amb un rugit d’erupció. La família va haver de ser evacuada a correcuita. En la foscor del camí, mentre deixaven enrere les seves pertinences i la caseta de fusta, la família es va abraçar ben fort, protegint-se del fred i de la por. Quan van arribar al refugi d’evacuats, van trobar moltes altres famílies amb la mirada perduda i el cor trist. Malgrat que ells també ho havien perdut tot, l’Olívia i en Pep van decidir fer servir el seu superpoder. Van treure les poques pintures que havien pogut salvar i van començar a omplir les parets grises del refugi amb flors, sols i colors divertits. Volien que tothom recordés com era somriure.
Mentre la família contemplava aquell mural ple d’esperança, l’Olívia va agafar la mà dels seus pares i va dir amb veu dolça:
— No estigueu tristos mare, pare i Pep. La casa no eren les parets, ni el sofà, ni la teulada.
En aquell moment, tots quatre van somriure. Van entendre que la seva veritable llar no s’havia quedat sota la lava. La casa era el lloc on estaven tots junts, era el lloc on es tenien els uns als altres per fer dels seus dies, uns moments inoblidables gravats dins els seus cors.
