La família Rodamon

Hi havia una família que vivia en autocaravana, la família Rodamon. No era una família qualsevol, ja que hi havia moltes coses que la feien una família especial. Feia uns anys que havien decidit fer honor al seu cognom i vendre les seves cases per comprar dues autocaravanes per anar a fer la volta al món. Volien complir el seu somni de conèixer cultures diferents, descobrir nous paisatges i viure aventures junts.
Quan ho van explicar als veïns, ningú s’ho podia creure. —De debò que marxeu? I deixeu casa vostra? —preguntaven sorpresos. Però sí, era veritat.
Així va ser com l’Anna i el Pep van dir adeu als seus amics de l’escola i van començar l’aventura amb els seus pares, la Clara i el Josep; els seus padrins, la Carme i el Paolo; els tiets, la Paula i el Jordi; i, sense oblidar-se’n, les seves estimades mascotes: el Paquito, un lloro vermell molt xerraire que sempre opinava de tot, i la Lilly, un hàmster una mica sapastre que sovint s’escapava de la seva gàbia i apareixia als llocs més inesperats.
Ben carregats d’equipatge van engegar motors. Les dues autocaravanes avançaven juntes, com si fossin germanes.
La primera parada va ser Egipte. Allà van quedar bocabadats davant les piràmides i el desert immens. Una nit, mentre sopaven tots junts a fora, sota un cel ple d’estrelles, va aparèixer un gat misteriós amb una mirada profunda i el cos elegant i sense cap pel més que els seus bigotis. El gat no parava de seguir-los i, quan van marxar, es va enfilar dins d’una de les autocaravanes.
—Sembla que ens ha escollit —va dir el Pep. I així va ser com el gat es va convertir en una nova mascota de la família i el van anomenar Nefertari.
El viatge va continuar cap al Japó, on van aprendre que a moltes llars es deixen les sabates a l’entrada i que menjar plegats és un moment molt important. L’Anna va dir
que li agradava aquella manera de viure perquè feia sentir la casa tranquil·la i ordenada.
A Anglaterra, la pluja no parava de caure. Un dia, després d’una excursió, l’Anna estava una mica trista. —Trobo a faltar la meva habitació —va dir. La seva mare la va abraçar i li va respondre: —Encara que canviem de lloc, la nostra llar viatja amb nosaltres.
A Romania, van dormir al mig de les muntanyes i escoltaven el vent bufar a la nit. Al Marroc, una família els va convidar a casa seva i van compartir pa, te i històries. Aquella nit, l’avi Paolo va dir: —Una llar és qualsevol lloc on et sentis acollit.
Finalment, després de molts quilòmetres, van arribar al lloc més fred del viatge: el Pol Nord. Les dues autocaravanes avançaven com dos puntets enmig de tota la neu. El vent va començar a bufar cada vegada més fort.
– Això sembla una gran tempesta de neu! Això sembla una gran tempesta de neu! – deia el lloro Paquito molt espantat.
Feia molt i molt de fred i fins i tot el gat Nefertari s’havia abrigat amb una bufanda i un barret. Tots estaven tapats amb mantes i ben junts quan de sobte algú va picar a la porta de l’autocaravana. Semblava un conte fantàstic perquè qui trucava a la porta era un ninot de neu.
– Benvinguts família Rodamon! Soc Bola de Neu i feia molt de temps que no veia a ningú passar per aquí. De fet l’últim visitant va ser el Pare Noel el dia després de repartir tots els regals arreu del món. Només vinc per donar-vos un consell. En dies de tempesta com aquest és important mantenir l’escalfor d’una llar, l’important no són les parets o com és la vostra casa, sinó compartir temps plegats per no deixar que el fred entri a la vostra llar.
I així, dins d’una autocaravana, enmig del Pol Nord, va descobrir que portaven la llar sempre amb ells.