Una escatxigada de colors

Al nord del bosc màgic del país Montcoco hi havia un castell molt gran. Tenia torres altes i finestres estretes, però hi passava una cosa estranya: tot era gris. Les parets eren grises, el terra era gris i fins i tot les cortines semblaven tristes.
En aquell castell hi vivia una princesa, anomenada Pepa amb el seu gos, el Julivert. Però ella no era una princesa com les dels contes. No portava vestits brillants ni corones plenes de joies, portava roba còmoda i sovint sospirava.
Al castell sempre hi havia silenci. No se sentien rialles, ni música, ni passes corrent. La princesa moltes vegades se sentia sola. A les nits, quan el vent feia soroll a les torres, li feia una mica de por.
Sempre havia estat així. Quan era petita i li queia una dent, ni el ratolí Pérez ni la fada de les dents volien entrar en un castell tan fosc. Ni els ocells s’hi quedaven gaire estona.
Només el Julivert li feia companyia. La seguia a tot arreu, movent la cua.
Un dia, abans de cuinar el dinar, la princesa se’n va anar a rentar les mans. Va obrir l’aixeta… i es va quedar quieta com una estàtua.
De l’aixeta no en sortia aigua. En sortia un arc de Sant Martí que brillava i donava voltes.
—Uau! —va dir.
El Julivert va començar a saltar i bordar d’alegria. Una gota de colors li va caure a l’esquena. De cop, el seu pèl es va tornar verd i li van sortir unes ales.
—Guauuu! —va fer, però semblava que rigués.
El Julivert va començar a volar pel castell. Cada cop que tocava una paret amb les ales, el gris desapareixia i apareixien colors. El menjador es va tornar groc com el sol, les escales blaves com el mar i les portes vermelles com una poma.
La princesa també va tocar l’arc de Sant Martí. Va sentir una escalfor al pit i, sense voler, va començar a cantar. La seva veu omplia el castell… i el silenci va marxar.
De sobte, les finestres es van anar omplint d’estrelles. Com podia ser, si era de dia? Al sostre van aparèixer planetes dibuixats que giraven a poc a poc. El Julivert, volant en cercles, va tocar una estrella… i tot el castell va començar a tremolar suaument.
—Què passa?! —va dir la princesa.
El castell s’estava enlairant! Va pujar per sobre del bosc, va passar pels núvols i va arribar a l’espai. La Terra es veia petita i rodona a sota.
Allà dalt van veure cases fetes de llum i d’estrelles. Però també n’hi havia de grises i apagades, com el seu castell abans.
—Estan tristes —va dir la princesa fluixet.
Llavors van tenir una idea. Van obrir l’aixeta màgica, hi van enganxar una mànega ben llarga i, des del castell volador, van començar a ruixar gotes de colors sobre aquelles cases.
I passava el mateix que havia passat al seu castell: les parets s’il·luminaven, se sentien rialles i veus, les finestres s’obrien i la gent sortia a saludar-se.
Havent repartit una mica d’alegria i color per tot arreu, el castell —ja tot ple de colors— va començar a baixar lentament fins a tornar a aterrar al bosc màgic.
Però el castell era molt diferent.
Ara era ple de colors, de música i de vida. Els ocells s’apropaven a cantar amb la princesa. Criatures del bosc s’acostaven sense por. La gent venia a saludar.
La princesa, que ara duia un vestit ben llampant i una gran rialla a la cara reia. Fins i tot aquella mateixa nit van aparèixer el ratolí Pérez i la fada de les dents.
El castell semblava escalfar-se per dins, com si tingués una gran llar de foc encesa. Ja no era un lloc fred i gris. Ara sí que era una llar de debò.