Vet aquí que una vegada hi havia una família que vivia en una casa petita enmig del poble. La casa no era gaire gran ni tenia jardí amb piscina, però tenia una porta vermella molt bonica amb flors de colors i unes finestres per on entrava el sol cada matí.
A dins hi vivien el pare, la mare i dos germans, la Laura i en Marc. No tenien molts diners. De vegades havien de pensar molt bé què compraven, i no sempre podien tenir joguines noves o anar de vacances. Però cada nit sopaven junts a la mateixa taula i explicaven com havia anat el dia.
Un vespre, el pare va dir amb veu suau:
—Hem de vigilar molt amb les despeses. Si gastem massa, potser no podrem pagar la casa.
La Laura va obrir molt els ulls.
—Perdre la casa? I on viuríem?
La mare els va abraçar fort.
—La nostra llar no són només les parets. La nostra llar som nosaltres, quan estem junts i ens estimem.
Tot i això, tots van entendre que havien de cuidar molt bé el que tenien. Van decidir ajudar més a casa: apagar els llums quan no calien, no malgastar l’aigua i aprofitar bé el menjar. Fins i tot van començar a fer manualitats amb coses reciclades en comptes de comprar-ne de noves.
Un dissabte al matí, mentre passejaven pel barri, van veure un cartell d’una protectora d’animals. Deia: “Gossos i gats busquen una llar plena d’amor.”
En Marc es va aturar.
—Mama, nosaltres tenim una llar plena d’amor, oi?—Sí —va respondre la mare somrient.
—Doncs potser la podem compartir.
Van anar a la protectora només per mirar. Allà hi havia molts animals esperant. Alguns lladraven, altres movien la cua suaument. En un racó, hi havia un gosset petit, blanc amb taques de color marró, amb els ulls contents.
La Laura es va ajupir.
—Hola, petit… —va xiuxiuejar.
El gosset va moure la cua molt ràpid i tenia una mirada molt feliç. La família va preguntar si costava molts diners adoptar-lo. La senyora de la protectora els va explicar que hi havia una petita quota per ajudar amb les vacunes, però que el més important era donar-li una casa on el cuidessin.
Aquella nit, la família en va parlar. No tenien molts diners, però sí molt amor. Van decidir que si tots col·laboraven una mica més, podrien fer-ho possible.
Al cap d’uns dies, el gosset va arribar a la casa de la porta vermella. Li van posar de nom Kiwi, perquè és un nom divertit i molt dolç, com el gos.
El Kiwi no tenia joguines cares, però tenia una manta suau, menjar cada dia i moltes carícies.
Amb el temps, la família va aprendre una cosa molt important: una llar no es mesura pels diners que tens, ni per les coses que compres. Es mesura pels riures a la cuina, per les abraçades abans d’anar a dormir i per compartir el que tens, encara que sigui poc.
La casa continuava sent petita. Continuaven vigilant les despeses. Però ja no tenien tanta por, perquè sabien que la seva riquesa més gran era estar junts.
I així, a la casa de la porta vermella, hi vivia una família amb un cor tan gran que sempre hi cabia algú més.
