Vet aquí que una vegada hi havia un poble que es deia Vilot. El poble era tan petit que tot estava molt a prop: el forn de l’Enric, la plaça amb l’ajuntament a una banda i l’església l’altra, el bar del Juanito i l’escola. El Vilot era un poble tranquil on mai o quasi mai, passava res. Aquell dilluns, el David anava agafat de la mà de la seva mare pel camí de l’escola, quan quasi aixafa un home que dormia a terra.
– Ups! Bon dia, li va dir el David
L’home no va dir res. La mare li va estirar el braç.
– Anem que faràs tard.- Da
rere venia el Biel, que quan va veure a l’home es va espantar una mica i va accelerar el pas (quasi fa caure a la padrina). Després va passar la Maya, decidida va treure l’entrepà que portava a la motxilla i el va deixar a la vora de l’home. Així quan es desperti podrà esmorzar, va pensar. La Gal·la en passar pel seu costat va sentir una mica de pudor.
– Quin fàstic! Va dir tapant-se el nas.
Aquell matí els infants no van fer gaire cas de la mestra, hi havia alguna cosa que els amoïnava.
– Heu vist l’home que dorm al carrer? Va preguntar la Samai.
– Jo sí, és un “sensellar”, va dir el Mody (que era molt llest).
– Un sense què? Va dir l’Adriana. -Un “sensellar” és una persona que no té casa.
– I per què no té casa?, pregunta l’Aran.
-Doncs perquè és un gandul i no vol treballar!, va dir el Gorka (que li havia sentit dir al seu pare).
Els nens van començar a discutir, finalment l’Alima va cridar:
– Prou! Perquè no l’anem a veure i li preguntem?
-Bona idea!
En sortir de l’escola van anar corrents fins al carrer del Bar Juanito, però el “sensellar” no hi era, només van trobar els cartrons i el paper que embolicava l’entrepà de la Maya.
-Li ha agradat! Demà l’hi faré de fuet.
L’endemà el “sensellar” estava dormint al mateix lloc. El David li va tornar a dir Bon dia!, però aquest cop li va respondre
-Bon dia noi!,
El Biel ja no es va espantar i li va fer un somriure i a la Maya li va semblar sentir
-Gràcies bonica, quan li va deixar l’entrepà a la vora del cartró.
A l’hora del pati, els amics es van reunir i la Noa va dir
-Si volem parlar amb el “sensellar” hi hem d’anar de nit.
Aquell vespre, van sopar molt de pressa i van dir que tenien molta son. Els pares s’ho van creure i quan van seure al sofà per mirar la sèrie, els seus fills van sortir al carrer per la finestra. Tenien una missió: conèixer el “sensellar”! Quan van arribar el van trobar assegut mirant el cel.
–Bo…bona nit. Van dir cagats de por.
–Bona nit canalla, què hi feu aquí tant tard?
–Volem saber qui ets i per què no tens casa. L’Anna diu que ets un rodamon i que vas de poble en poble, el Keyden diu que ets un gandul i no vols treballar. Qui té raó?
–Doncs cap dels dos, ves per on. Jo tinc un ofici i m’agrada molt. Soc granger.
– I per què dorms al carrer?, li va preguntar el Santiago
– Perquè he tingut molt mala sort. Un dia es van escapar les vaques de la granja on treballava i l’amo em va acomiadar, vaig deixar de cobrar el sou i no podia tornar al banc els diners que em van deixar per comprar-me la casa.
-La hipoteca!, va dir el Mody.
–La hipo què?, pregunta l’Adriana.
-Correcte! Amb el temps, el banc es va quedar casa meva i jo em vaig trobar al carrer sense poder fer-hi res. Però vosaltres sou massa petits per entendre aquestes coses, aneu cap a casa o els pares patiran.
-Com et dius? –
– Em dic Josep.
-Bona nit, Josep.
L’endemà els nens van explicar l’aventura a la mestra, ella sempre tenia solucions per tot! Però va trucar a les famílies, que es van enfadar moltíssim. Estaven tots castigats! Ti-ti-ti-tiiiiit. Ens despertaven amb un petó com cada dia? Que no estaven enfadats? Tot era molt estrany! Havia estat un somni? On era el Josep? I els cartrons? Al cap d’uns dies la directora va entrar a la classe per anunciar que un nou conserge començaria a treballar a l’escola.
-Es diu Josep. Aquella cara els recordava algú, però no podia ser…
Abans de marxar el Josep li va donar alguna cosa a la Maya, era un entrepà embolicat amb una nota que hi posava: Per a tu, és de fuet. Gràcies! Josep.
