El meu amic especial

Hola, em dic Carlos. Tinc 7 anys i fa 4 que vaig a la meva trista escola. No dic que l’escola no m’agradi, l’escola és divertida si tens amics i mestres que no siguin uns cascarravies. I no, aquest no és el meu cas: tots els nens i nenes del meu curs són egoistes i maleducats. Tampoc m’agradaria parlar dels mestres, tots em tenen mania i, aparentment, fàstic. Acabava de començar segon i tot estava sent igual. Van anar passant els dies, les setmanes i els mesos. Ara ja feia 5 mesos de desgràcia, però un dia tot va canviar… Era un dilluns trist, el cel estava ple de núvols grisos i la llum del sol era tènue i feble. Vaig agafar la motxilla i vaig anar cap a l’escola. A l’arribar vaig veure que l’Èlia empenyia alguna cosa. Per cert, l’Èlia és la mestra més bona, és divertida i dolça i és l’única que em fa sentir a gust. Em vaig apropar per veure què passava. Al voltant de l’Èlia hi havia un munt de nens que miraven alguna cosa amb desaprovació. Al arribar vaig veure un nen, però no era “normal”, estava en una cadira de rodes i no feia cap moviment, ni parlava… Mai havia vist un nen així. Vaig anar a classe i vaig veure que aquell nen anava cap al mateix lloc que jo. Em vaig adonar que era el primer en arribar així que vaig seure i em vaig posar a pensar. Aquell nen em produïa molta curiositat… Com podia ser que no pogués fer res? Poc després va venir l’Èlia amb el nen. -Hola Carlos, tenim un alumne nou! – va dir amb entusiasme. -Com es diu? I per què no camina?- em vaig apresurar a dir. -Es diu Marc i no pot caminar perquè… mmmmmm…. és una mica especial. – va respondre l’Èlia.
Jo li volia fer més preguntes, però van començar a venir els meus companys, i en pocs minuts ja érem tota la classe. L’Èlia va posar al Marc al meu costat i se’n va anar cap a la pissarra. Avui ens tocava llengua i sempre ho fèiem amb ella. Per començar la classe ens va presentar al Marc: -Bon dia nens! Com podeu veure ha vingut un alumne nou, es diu Marc i l’hem de fer sentir a gust, d’acord? – la classe es va omplir d’un fort murmuri…- Nens, nens va! Comencem la classe! Ja havia arribat l’hora del pati, vaig agafar el meu esmorzar i el meu llibre i vaig anar cap a la pista. Avui no m’havia agafat el meu llibre de sempre, sinó un llibre del cos humà. En Marc ja estava al pati, em vaig apropar i vaig començar a fer-li preguntes: -Llavors… Digues, per què no et mous? – no em va respondre – I per què no parles? A veure… Fem una cosa, jo et curaré i m’explicaràs tot el que et passa. – vaig dir-li al Marc. Vaig seure en un banc al seu costat i vaig començar a mirar amb deteniment les pàgines. I després de 20 minuts de buscar… -Ho he trobat! Marc, el que et passa és que tens alguna cosa al cervell que fa que no et puguis moure… Però això como se soluciona? Bé, no et preocupis, tot té una solució i jo sóc expert en trobar-la – vaig dir decidit. Havia dit això amb tota la seguretat del món però, en realitat, no tenia ni idea del que podia fer per solucionar-ho. Al arribar a casa vaig anar com un llamp fins a la meva habitació, vaig deixar la motxilla, li vaig donar un petó a ma mare i vaig anar corrents fins a l’únic lloc on podia buscar informació; la biblioteca. Al arribar vaig seure en una cadira i em vaig posar a buscar.
-Com curar a una persona que no pugui parlar ni moure’s?… – Una paràlisi mental es pot curar gràcies a una operació d’un cost de 10.000€…- vaig llegir. Em vaig quedar parat. No podia ser que costés tants diners… Aquella nit vaig estar pensant una solució, però no la vaig trobar… Al dia següent vaig veure que en Marc ja havia arribat. Em vaig asseure al seu costat, aquell dia vam fer matemàtiques amb el pitjor professor. Ara tant em feia què tan dolenta fos la classe, només volia que arribés l’hora del pati i poder jugar amb el Marc. Aquesta sensació em va durar per dies, per setmanes, per mesos… no sé per què però em donava la sensació que ara ja tenia un millor amic. L’escola ja no era un lloc trist, era un lloc on podia passar-m’ho bé! I no et pensis que no vaig estar investigant sobre el cas del Marc. Cada dia pensava una solució fins que la vaig trobar: faria una recollida de diners i així podria pagar l’operació! Tot anava molt bé, què dic, no podria anar millor! Però, de cop i volta, el Marc va empitjorar molt… Ja no sortia a jugar i no tenia ganes de fer res… La seva alegria de sempre havia desaparegut… L’únic bo és que ja havia recaudat molts diners, uns 7.000€. Però ja no veia al Marc a l’escola. Un dia vaig anar a visitar- lo; estava a la seva cadira de rodes de sempre, però el veia molt trist. -Marc, vols anar a jugar una estona? – aquella vegada ni tan sols em va mirar de tan cansat que es trobava. Aquella nit no podia dormir, sabia que al Marc li quedava poc temps, però no ho podia admetre, no ho volia admetre… De cop i volta, mentre pensava en una solució, vaig veure que alguna cosa brillava dins d’una capsa. Em vaig apropar i… PUM!!! Va sortir un… Cargol?
-Hola Carlos, com estàs?- em va dir aquella mena d’ésser.
-Socors!! un cargol m’està parlant!!! – em vaig apresurar a dir.
-Quina falta de respecte! Un cargol diu, sóc un manyol! – va dir indignadíssim.
-Això és un somni, oi?- li vaig preguntar amb incredulitat.
-No, no és un somni… A veure noi saps que tens un amic que es diu Marc, no? Doncs he vingut aquí per ajudar-te, vas demanar un desig de cor, i aquí estic.
Tot i que en aquells moments estava flipant no tenia res a perdre i vaig fer tot el que em va dir. Al arribar a casa d’en Marc vaig preguntar al manyol…
-A veure… manyol, com penses obrir la porta, eh? – vaig preguntar.
Va fer petar els dits i la porta es va obrir. ‘’Estic al·lucinant’’ vaig pensar ‘’això no pot ser veritat’’. Vaig anar fins a l’habitació d’en Marc a pas decidit, i el vaig veure. Estava adormit.
-Doncs, què faig ara?- li vaig dir amb un fluix xiuxiueig.
– Deixa’m a la cara d’aquest noi.
-No faré això, és fastigós, home…
-Vols que es millori, cert? Doncs deixa’m a la seva cara!
Ho vaig fer i després d’una llarga estona aguantant-me les ganes de vomitar va cridar amb entusiasme: demà ja estarà bé, fes-me cas!
El vaig agafar i vaig anar cap a casa. Al dia següent vaig anar corrents cap a la casa d’en Marc. Em vaig apropar a la finestra i vaig veure un nen que amb dificultat estava parat de peu… Ara ja ha passat un any d’això, però ho segueixo recordant com si fos ahir. Per cert, els diners que vaig recaudar els vaig donar a l’hospital de Sant Joan de Déu per ajudar a més nens i nenes com el Marc. Ara per fi l’escola és un lloc per passar-m’ho bé amb el meu amic especial.