El valor de la Júlia

La Júlia tenia 11 anys i vivia a Malgrat de Mar. Ella sempre volia anar a l’escola a aprendre, però no tenia ganes de veure als seus companys de classe. Quan arribava el dilluns li feia perdre les ganes perquè no parava de pensar en la mala estona que hauria de passar quan els seus companys comencessin a fer bromes.
Quan arribava a l’escola, la Irene, la Martina i la Maria, les tres amigues inseparables, sempre se la quedaven mirant i just quan passava pel seu costat li feien ganyotes. La Gemma sempre l’esperava a l’entrada de la porta de l’aula preparada per fer-li la trabanqueta, sort que la Júlia ja ho sabia i feia un saltet per esquivar-ho. En Marc i l’Eric asseguraven que tenia les dents massa grans i la Rebeca l’acusava de tenir polls. L’Ariadna, que sempre estava asseguda al pupitre de darrere d’ella, li estirava els cabells i sempre, sempre, sempre, la Carlota reia de tot el que li feien. Al lavabo no podia entrar tranquil·la, les portes no tenien baldó i sempre hi havia algú disposat a obrir-li la porta. Realment estava desesperada, la Júlia no podia més, ja no sabia què fer per agradar als seus companys. Se sentia trista, desplaçada, sola, amargada, indefensa… era com si ningú la tingués en compte per res. Les hores d’esbarjo eren les pitjors, allà sí que estava sola, ella amb el seu entrepà, asseguda sobre la sorra, a un racó del pati esperant al fet que passin els trenta minuts. Havia intentat parlar amb uns i uns altres, però no hi havia manera, la ignoraven, és com si fos invisible!
L’Anna, una nena de la classe era l’única que a vegades la mirava i no li posava mala cara, però era una mica rarota.
Tot i això, la Júlia s’esforçava molt i treia molt bones notes. Pràcticament, sempre era la que treia la millor nota de la classe. Pensava que estudiar era l’únic que tenia perquè el temps passés més de pressa. Si no podia compartir el que pensava, el que li agradava, jugar, parlar, escoltar música, amb cap d’aquelles persones, alguna cosa havia de fer… així que estudiar li semblava la millor opció. Quan més aprenia, més
sensació tenia que era l’estranya de la classe. Un dia es va llegir un llibre on es va sentir molt empoderada i va decidir que faria com la protagonista, deixar d’abaixar el cap i enfrontar-se a tota aquella gent que sempre l’acusaven de tot.
I un dia qualsevol, en arribar a l’escola, va mirar fixament a la Irene, Martina i Maria i en acostar-se, va ser ella qui els hi va treure la llengua. Una mica més endavant, li va xutar el peu a la Gemma, i la Gemma, que no s’ho esperava va començar a riure, li va semblar d’allò més divertit!, i aquell dia, l’Ariadna no li podia estirar el cabell perqué la Júlia s’havia fet un monyo d’allò més xulo. Ara què? va pensar. En aquell moment li va dir a la professora que volia parlar amb tota la classe. Ben quieta i seria es va posar davant de tothom, els hi va explicar com se sentia, que estava cansada de les seves burles, de les seves trabanquetes, de les estirades de cabells, de les acusacions de que tenia polls, de les mirades despectives i dels riures absurds que no suportava. Va parlar dels seus sentiments i del fet que la feien sentir menyspreada, trista, lletja, bruta i el que més mal li feia, inútil. Però en aquell moment, va recordar que era la persona que treia més bones notes, que inclús quan feien exàmens sorpresa, continuava traient deus. Els va explicar que estudiava molt perquè li agradava, però també per no sentir que estava tan sola. I va insistir que cada persona té les seves coses bones i les dolentes. Ella era manyosa amb l’estudi, però no sabia comunicar-se, ni com acostar-se als seus companys de classe, en canvi, altres sabien jugar a futbol molt bé, o tocaven els instruments com si fos una cosa fàcil i d’altres feien les manualitats precioses, cada persona és diferent, i per això no cal riure d’ells. Els hi va fer una gran reflexió, tots van quedar bocabadats, fins i tot, el mestre. Els companys encara recorden aquell fet, tots quiets escoltant el que la Júlia deia, sent molt valenta d’haver-se enfrontat a tothom de cop i donant a tots una lliçó.