L’escola en perill

Hola, em presento, soc la Nerea, i ara us explicaré la història més esbojarrada que he viscut mai a dintre de l’escola, i a fora també. Un dia qualsevol, a l’hora del pati, les dues classes de quart jugàvem a les rodes, al tobogan i a la plaça de l’amistat quan, de sobte, un soroll ens va fer aixecar el cap. A la pista, el cel s’havia enfosquit i una enorme nau espacial flotava per sobre nostre. Un raig de llum verdós va baixar del cel i, abans que poguéssim reaccionar, una bombolla de vidre gegant va envoltar tota l’escola. —Què està passant!? —vaig exclamar. —No ho sé! —va respondre la meva millor amiga, la Clara, amb els ulls com plats. Sense temps per fugir, vam sentir un fort tremolor. Ens estàvem enlairant! L’escola sencera s’havia desenganxat del terra i pujava a gran velocitat cap a l’espai exterior. Quan per fi es va aturar el moviment, ens vam adonar que les finestres ja no mostraven el pati, sinó l’univers immens, ple d’estrelles i planetes llunyans, però la nau tenia gravetat. Un so metàl·lic va ressonar pels altaveus de l’escola. —ATENCIÓ, HUMANS —va dir una veu estranya—. ENS HEM EMPORTAT LA VOSTRA ESCOLA PER POSAR-VOS A PROVA. SI VOLEU TORNAR A LA TERRA, HAUREU DE SUPERAR EL NOSTRE JOC. BONA SORT! Ens vam mirar, encara en xoc. Un joc? Tots els nens i nenes de quart estàvem aterrorits, però també volíem resoldre el repte, així que ens vam posar a buscar per tot arreu. A la porta de secretaria hi havia una nota estranya: “Si voleu recuperar l’escola, haureu de superar les proves i trobar la clau final.” —Això sembla un “escape room”! —va dir la Noa, emocionada.
—No tenim cap altra opció… Som-hi! —vaig dir, prenent la iniciativa. Em vaig adonar que alguns alumnes encara seguien jugant a futbol i no se n’havien adonat del que estava passant. Quan van veure que estàvem a l’espai exterior, van al·lucinar i em van escoltar. El primer espai on vam tornar va ser el pati. Però alguna cosa havia canviat: tot estava en silenci. No hi havia crits, ni corredisses, ni jocs, només la pilota que encara rodava. A la pista de bàsquet, vam trobar una gran porta tancada amb un panell digital. A sobre, hi havia una nota: “Aquest lloc sol estar ple d’alegria, però avui està buit. Per recuperar-lo, trobeu allò que us fa aprendre i compartir.” Vam mirar al voltant. Què era el més important de l’escola? —Els llibres? —va provar la Clara. —L’amistat? —va dir la Noa. Vam escriure AMISTAT al panell i la porta es va obrir amb un clic. Havíem passat la primera prova! Vam córrer cap al gimnàs, però les portes estaven bloquejades per una xarxa elèctrica. Una veu mecànica va parlar des dels altaveus: —EN AQUEST ESPAI US MOVEU, JUGUEU I APRENEU. PERÒ, PODREU SUPERAR EL REPTE SENSE POR!? Les llums es van apagar i, de sobte, el gimnàs es va omplir de làsers vermells que es movien d’un costat a l’altre. —Com una peli d’espies! —va dir el Joan, un noi que sempre parlava del cinema.
Havíem de creuar el gimnàs sense tocar els làsers. Ens vam ajupir, vam saltar i ens vam arrossegar fins a l’altre costat, on vam trobar una nova pista: “Seguiu buscant, l’escola us necessita.” Mentre avançàvem per les escales, l’edifici va començar a tremolar. Per un moment, vam tenir por que l’escola caigués a l’espai! —Aixequem l’escola amb les nostres passes! —vaig dir. —Com si necessités que hi fóssim! —va afegir algú de l’altre classe. Aleshores ho vam entendre: l’escola no era només un lloc, era part de nosaltres. Sense alumnes, no tenia sentit! Quan vam arribar al segon pis, vam veure una gran porta metàl·lica. A terra, tres trossos de clau flotaven i es van unir davant nostre. Un últim missatge va sonar per megafonia: —HEU ENTÈS QUE L’ESCOLA NO ÉS NOMÉS UN EDIFICI, SINÓ UN LLOC DE CONEIXEMENT, TREBALL EN EQUIP I AMISTAT. ARA PODEU TORNAR. Amb les mans tremolant, vaig encaixar la clau a la porta. Es va obrir amb un fort soroll i, de sobte, vam sentir com tot es capgirava. Un altre raig de llum ens va envoltar i, en un instant, ens vam trobar de nou a la Terra. El soroll, les rialles, la vida de l’escola havia tornat. Els professors i companys jugaven com si res hagués passat. —Va ser real? —va preguntar la Clara, confosa. Llavors vaig notar una cosa dins la meva butxaca: una petita pedra brillant, un record de la nostra aventura a l’espai. Somrient, vaig saber que sí.