A l’escola tot és possible!

Sóc Sofia, tinc 10 anys i he trobat un tresor a la meva escola de La Ràpita.
Tot va començar el dia que el director ens va presentar al Bru Smith Rocafort i va dir que a partir d’ara seria el nostre nou company de la classe de 4t C. En l’únic que s’hi va fixar la resta de la classe va ser en els seus rínxols vermells i les seves pigues de la cara, però a mi, em van cridar més l’atenció els seus ulls blaus i tristos a través de les seves ulleres rodones.
Suposo que no és fàcil anar canviant de ciutat per la feina dels teus pares. El Bru havia nascut a Londres, havia viscut dos anys a Barcelona i ara els seus pares havien trobat feina a La Ràpita. Com que el seu pare era anglès i la seva mare de Barcelona, ningú de la seva família coneix el nostre poble. El Bru sap parlar català, però ho fa amb un accent britànic i de tant en tant solta paraules en anglès.
Ahir, mentre jugàvem al pati, el Bru es va apropar i amb una veu tremolosa em diu:
— Sofia, Estava furgant per la terra del pati, i… I found… He trobat un pergamí!
— Un “pergaquè”? — Vaig preguntar. Pensava que era una altra paraula anglesa.
El Bru em va mostrar aquell paper que semblava malmès pel pas del temps. On, amb una cal·ligrafia estranya, estava escrit el següent: “Jo, Carles III, rei d’Espanya, deixo un tresor amagat a aquest poble per a qui sigui prou valent i savi per trobar-lo. Les pistes estan amagades als llocs que he fet construir en aquesta vila. Comença per desxifrar aquesta pista: çaPla lesCar cerTer.”
— Això últim no sembla Català — vaig dir jo. Però vaig pensar que la Yejide de 4t B, que sap moltes llengües perquè els seus pares són de Nigèria i en parlen unes quantes, ens podria ajudar.
— No és cap idioma. És qüestió d’ordenar les síl·labes — ens va dir la Yejide. I jo vaig recordar el que havíem après el dimecres anterior a l’hora dels racons de llengua.
— Pla-ça Car-les Ter-cer — Vaig poder llegir ara. Al Bru li vam explicar que era una de les places del poble i se li van omplir els ulls d’emoció.
La Yejide, el Bru i jo; en sortir de l’escola vam anar a la plaça. Li ho vam dir també a la Kàtia. Era una companya de 4t A, que des que havia vingut d’Ucraïna l’any anterior, vivia a la plaça i havia passat moltes hores jugant en aquells porxos.
—A la font hi ha un escrit! — Va dir la Kàtia que coneixia cada detall de la plaça.
Tots vam córrer cap a la font i vam veure una inscripció gravada: “Quatre xifres obriran el camí a través de l’aigua”.
—It’s a code! — va exclamar el Bru — Vull dir: És un codi!
Jo vaig recordar que el nostre mestre ens havia explicat que Carles III havia ordenat construir la plaça en el segle XVIII i que en 1782 es va fundar la ciutat.
— Potser és 1-7-8-2! — Vaig dir — Però què vol dir “a través de l’aigua”?
— Mireu! Al costat de l’aixeta hi ha unes pedres amb nombres romans com els que hem estudiat a matemàtiques! — Va dir la Kàtia.
Vam polsar aquelles pedres en ordre: I, VII, VIII i II. De dins l’aixeta va sortir un pergamí enrotllat amb un missatge: “A l’ombra del que havia de ser gran, busqueu el signe del passat.”
Vam entendre de seguida que havíem d’anar al que es coneix com l’Església Nova. Un edifici imponent, però inacabat, que havia estat un dels grans projectes del rei. Quan hi vam arribar, vam buscar per tot i en una de les columnes vam trobar un símbol: era un sol i una lluna.
— És un símbol antic que simbolitza el pas del temps! —va dir en Bru — Ho he vist a un llibre d’història que hi ha a la biblioteca d’aula!
A sota del símbol s’intuïa una inscripció amb lletres gastades pel temps. Malauradament, estava massa alt per veure-ho bé. Entre tots vam fer un petit castell per poder arribar al punt il·luminat. Vam convèncer el Bru perquè pugés pel castell com si fos l’enxaneta, i pogués llegir bé el missatge. Quan va arribar dalt va llegir en veu alta: “El tresor reposa on la natura i la gent es troben en harmonia.”
No ho vam entendre ningú i, com que ja es feia fosc, tothom va marxar a casa.
Avui a l’hora del pati ens hem trobat tot l’alumnat de les tres classes de 4t a les grades de la pista de bàsquet. Entre el Bru i jo hem explicat tot el que vam descobrir ahir. Primer, la gent només es podia fixar en el català amb accent britànic que parlava el Bru i reien una mica d’ell, però quan han vist el pergamí tots han escoltat, amb molta atenció, cada un dels detalls del que explicàvem fins a arribar a l’última pista que teníem.
— “El tresor reposa on la natura i la gent es troben en harmonia”— ha dit el Bru.
— Crec que ja ho sé! — Ha dit la Carla de 4t B. — La nostra tutora ens va explicar que al Rei Carles III li agradava contemplar la natura des d’un lloc en concret i allà va fer construir un edifici anomenat La Glorieta.
— La Glorieta! Clar! És l’edifici antic que tenim dintre del pati de la nostra escola! També el va manar construir el Rei Carles III!— He dit jo.
Tothom ha anat corrent cap allà per tocar les parets. Les mestres ens han enxampat volent saltar la tanca i ens han prohibit apropar-nos a La Glorieta. Però quan he vist a tota la resta d’alumnat de quart m’he sorprès. Tothom estava content i celebrant! I al mig d’aquesta celebració estava el Bru i parlava amb tothom.
— Què estàs explicant, Bru? — Li he preguntat.
— The treasure! He vist el tresor! — Va dir el Bru emocionat. — Sí, Sofia! He vist the treasure abans que ens fessin fora i ens prohibissin estar a La Glorieta!
— I com era? — He preguntat jo.
— It was an inscription! Una inscripció: “El veritable tresor és el coneixement i l’amistat. Continueu aprenent i cuidant aquest poble, la seva gent i la gent que vindrà”.
Ara el Bru és el protagonista de l’escola Carles III de La Ràpita. Parla amb tothom i gaudeix d’explicar aquesta aventura gràcies a la qual totes i tots hem après, hem conegut millor el poble i hem fet noves amistats.