Cadires de rodes, coratge i respecte

L’Alícia tenia deu anys i una cadira de rodes que l’acompanyava a tot arreu, però això a ella no li importava gens. De fet, la cadira no era més que una eina que la feia sentir lliure. Però, durant molt temps, l’escola no havia estat un lloc on es sentís benvinguda. A la seva escola anterior, alguns companys i, fins i tot, algunes mestres, la tractaven com si fos diferent, com si la seva cadira la fes menys important que els altres. Les bromes pesades i les mirades que rebia l’havien ferit profundament durant molt de temps. Per això, quan els seus pares li van proposar canviar d’escola, no ho va dubtar ni un segon. Tenia l’oportunitat de començar de nou en un lloc diferent i amb altres companys i companyes.
En començar a la nova escola, tot va semblar més fàcil. Els primers dies va conèixer nens i nenes que la miraven amb curiositat però sempre amb un somriure. A l’aula, les mestres la tractaven amb respecte i tothom semblava ser més amable. Es sentia feliç, sentia que aquell lloc podria ser la seva nova casa. Amb el pas del temps però, les coses van començar a complicar-se una mica i la seva comoditat en aquell centre va anar desapareixent.
Un grup de quatre nens, en Pau, en David, en Marc i en Ferran, van començar a fer-li comentaris desagradables. Quan la veien pel passadís, es posaven a riure en veu alta, com si la seva cadira de rodes fos alguna cosa de la qual es poguessin burlar. De vegades, la miraven des de lluny i, si l’Alícia intentava parlar amb ells o apropar-se, s’apartaven o feien bromes desagradables sobre ella. Això feia que l’Alícia cada cop es sentís més insegura i una mica sola. Fins i tot va començar a sentir que el canvi d’escola potser no havia sigut la millor idea.
Un dia, al pati, l’Alícia va decidir apartar-se de la resta de companys. Mentre mirava com les altres nenes jugaven al futbol o corrien per allà va començar a sentir una gran tristesa al cor. Els altres nens no la veien com una companya. Alguns se’n reien de la seva cadira, però a altres se’ls notava que no sabien com actuar davant d’ella, se’ls veia incòmodes.
Aleshores, un grup de nenes, la Laura, la Maria i l’Anna, van adonar-se’n de la situació. No van dubtar ni un sol moment. Sabien que havien d’actuar i estaven decidides a canviar aquella situació. No podien permetre que ningú fos tractat d’aquella manera.
— Això no pot seguir així — va dir la Laura, una de les nenes més actives del grup. — No podem permetre que la Alícia es senti malament per la seva cadira. Ella és tan important com tots nosaltres. Això és una qüestió de respecte, i hem de fer alguna cosa.
— Sí! No podem deixar que continuïn fent això. — va afegir la Maria convençuda. — Tots tenim el mateix dret a ser aquí, no importen les nostres condicions!
Les nenes es van posar d’acord per organitzar alguna cosa que fes que els demés entenguessin que la discriminació no tenia cabuda en aquell lloc.
El pla que van dissenyar consistia en fer una xerrada a tota l’escola. Durant una setmana, van començar a preparar cartells que deien: “L’escola és per a tothom”, “Les diferències ens fan més forts”, “Respecta a tothom, sense excepcions”. Van parlar amb les mestres i van aconseguir que tothom, des dels petits fins als més grans, participés en una jornada reivindicativa sobre la inclusió a l’escola.
El gran dia va arribar. Els nens i nenes de tota l’escola es van reunir al pati. La Laura, l’Anna i la Maria van ser les primeres a prendre la paraula davant de tots els companys. Els altres nens no s’esperaven una intervenció tan impactant.
— Avui som aquí per parlar de la importància de respectar-nos els uns als altres, – va començar la Laura. — La nostra escola és inclusiva, i això vol dir que tots tenim el mateix dret a aprendre, jugar i formar part d’aquest espai, sense excepcions. Ningú no és superior ni inferior per la seva aparença, la seva capacitat física o la seva situació personal. Nosaltres som una gran família, i cada persona és igual d’important.
A mesura que les nenes parlaven, es va fer el silenci a tota l’escola. Els nens i nenes escoltaven amb atenció. Algunes mestres van fer un pas endavant per recolzar-les, i la mirada de tots es va centrar en elles. La Laura va continuar:
— És molt important que cadascú entengui que la nostra escola és un lloc segur. Ningú té dret a ridiculitzar ningú per com és. No podem permetre que cap persona es senti rebutjada per cap motiu. Tots som iguals, i tots tenim dret a estudiar aquí sense haver de passar-ho malament.
Després de la xerrada, els nens i nenes que s’havien burlat de l’Alícia, es van quedar sense paraules. Aquella mateixa tarda, en Pau va decidir fer una cosa que mai hauria imaginat: va anar a buscar l’Alícia al pati.
— Alícia, — va dir-li amb un to tímid — em sap molt de greu tot el que t’hem fet. Ja entenc que el que vaig fer estava malament, i t’asseguro que a partir d’ara et tractaré amb tot el respecte que et mereixes. Pots perdonar-me?
L’Alícia el va mirar fixament. No esperava aquesta resposta, però va somriure, tot i que una mica sorpresa.
— Gràcies, Pau. Et perdono. Tots cometem errors, però el més important és aprendre’n i canviar. Tots tenim dret a estar aquí, i és això el que ens fa forts. Ara sé que puc confiar en vosaltres.
A partir d’aquell dia, l’escola va canviar. Els nens es van començar a respectar més els uns als altres. Les bromes van desaparèixer, i les diferències ja no eren un motiu de burlar-se. Tots els alumnes van entendre que, al final, l’escola no només era un lloc per aprendre les matemàtiques o la llengua, sinó també per aprendre a viure junts, respectant-nos, independentment de les nostres condicions.