L’escola de tot a l’inrevés

Fi
I vet aquí un gos i vet aquí un gat, que aquest conte tot just ha començat.
Per molts motius, els nens d’aquest increïble poble eren feliços i menjaven anissos. Fins i tot, quan havien d’escriure un conte, començaven pel desenllaç i deixaven pel final el plantejament. Així d’especial i entranyable era l’escola CMAS de la localitat de Totalinrevés, situada a la comarca de Sihointentes-Totéspossible.
Els alumnes feien de professors i els mestres, que eren molt moguts i trapelles, eren els aprenents. Les aules ja no tenien noms tan tradicionals com “Les papallones de P-3 B” o “Els astronautes de 4t A de Primària”, sinó que els nous grups eren “Els simpàtics bisons de I-25”, “Els velociràptors de P-32”, “Els mamuts de 45è de Primària” o “Els dinosaures de19è d’ESO”. Noms divertits i … prehistòrics, tot s’ha de dir!
La directora era una eixerida nena pèl-roja de P-3 A, que tenia molt caràcter però destacava per la seva iniciativa, imaginació i creativitat. El Cap d’Estudis era un nen de la Llar d’Infants que encara no havia entregat el xumet als Reis Mags d’Orient i permetia menjar llaminadures als mestres que, no ho oblideu, eren els alumnes en realitat.
A les classes de Matemàtiques ja no s’ensenyava a sumar, sinó a contrarestar; dividir es deia desmultiplicar, els problemes s’anomenaven solucions i el càlcul es podia fer amb calculadora. També estava permès comptar amb els dits. Les taules de multiplicar s’aprenien amb cançons de rock and roll i estava prohibit dividir per més d’una xifra.
A l’hora del pati, els professors jugaven a futbol i els nens vigilaven que no es barallessin ni prenguessin mal perquè, com abans hem explicat, eren una mica entremaliats i sovint tenien conflictes entre ells. El “dia sense pilota” jugaven a “l’aranya peluda” i a empaitar els pardals i coloms que es disputaven les engrunes que queien dels entrepans. Els dijous, que era el “dia de la fruita”, portaven per esmorzar síndries i pinyes tropicals senceres que compartien amb les gavines vegetarianes. Tot era tan estrany que semblava com si ploguessin gripaus.
Les classes de Llengua començaven sempre amb un embarbussament del tipus ¨En cap cap cap el que cap en aquest cap”, “Como como poco coco, poco coco compro” o “Can chickens cook in kitchens or can kitchens cook chickens?”
Era important començar la classe amb un somriure perquè així s’aprenia més bé. Quan la senyoreta demanava fer una expressió escrita, proposava temes tan estranys com explicar “Per què les potes de les vaques arriben fins al terra?”, “Què passaria si la Terra tingués forma de cogombre?” o “Un dia en la vida d’un llapis perdut”. El que no sabia la mestra, el gran secret dels alumnes, era que, des del Japó, havia arribat al mercat una eina fabulosa: un bolígraf que t’avisava quan feies errades d’ortografia fent-te una petita pessigada al dit i, a més, deixava de funcionar quan el que escrivies no era gens coherent, original o creatiu.
Al menjador escolar primer se servien les postres, després el segon plat i, finalment, si t’havies portat bé, la sopa o els macarrons. Les llenties amb verdures era el plat que més entusiasmava la canalla. Tothom volia repetir de llenties! “Visca les llenties que ens fan nenes i nens de ferro!”, cridaven. La pizza havia desaparegut del menú perquè les monitores comentaven que els nens se la menjaven molt malament i molts, fins i tot, ploraven.
La professora Marisol impartia les classes de Música però, com que tothom li deia la “senyoreta Mifasol”, s’emprenyava i renyava els alumnes tot cantant rap i reggaeton. Tots es ¨petaven” de riure però ella s’anava enfurismant cada cop una mica més i acabava sortint de l’aula fent un cop de porta mentre deia: “A Totalinrevés la música no amanseix les feres, brrrrrr”.
I com penseu que era el professor d’Educació Física? El Senyor Gonzàlez estava més fort que el fil de pescar taurons. Feia córrer als alumnes cap enrere, saltar de baix a dalt, fer tombarelles invertides i, en comptes de fer el pi, … feien l’alzina surera, que era com el pi, però sense mans i, molt sovint, també sense dents! Així aconseguien estar forts com roures i ferms com una alzina.
A l’assignatura de Medi Social s’estudiava que els rius naixien al mar i les aigües pujaven mica en mica cap amunt fins que desembocaven al cim de les muntanyes formant enormes cascades.
I quan a classe tots estaven súper concentrats i treballant en silenci, els professors, emprenyants, cridaven: “soroooooooll”, “grescaaaaa”, “xivaaarriiiiii”, “no pot seeeer taaant de sileeeeenciiiii”… i llavors estava permès xerrar, explicar acudits, fer i llençar avions de paper i anar al lavabo sense demanar permís.
Els divendres es podien portar a classe les mascotes familiars. L’aula esdevenia un parc zoològic semblant a l’Arca de Noè. Els animalets, amb el pas del temps, havien fet
bones migues entre ells i estaven aprenent les llengües dels amics: un gat bordava amb un to molt simpàtic, els ànecs miolaven, els gossos assajaven el “quiquiriquí” i un canari blau havia aconseguit bramular com els elefants. Un lloro eixerit ja s’havia après l’abecedari i la taula del vuit. També alguna paraulota que ningú reconeixia haver-li ensenyat i que a tothom feia cargolar-se de riure. La realitat era que les mascotes a l’aula proporcionaven grans beneficis als alumnes, que se sentien més relaxats, serens i amb un millor estat d’ànim.
Les aules dels més petits estaven al pis de dalt. Els alumnes hi pujaven per unes increïbles escales mecàniques de triple velocitat i baixaven per un tobogan gegant ple de revolts i giragonses. Era divertidíssim! … I el millor de tot era que, si un dia s’espatllaven les escales, se suspenien les classes i … tots cap a casa!
Al capvespre, quan començava a fer-se fosc, l’alumnat arribava a l’escola en pijama, ja que les classes eren nocturnes. Tothom saludava el conserge amb un “bona nit, senyor Francisco” i es dirigien al centre del pati on, tot el col·legi, feia una assemblea diària abans de començar la jornada lectiva on es prenien les decisions importants de funcionament.
I vet aquí que en aquell temps, quan els ocells tenien dents, hi havia una entranyable escola rural en un municipi del litoral anomenat Totalinrevés, situat a la comarca de Sihointentes-Totéspossible. Amb aquests noms ja podeu imaginar com funcionaven les coses: efectivament, tot era, literalment, al revés.
Com heu pogut comprovar, gaudien d’una vida més autèntica, enginyosa i pionera. No cregueu que eren uns irresponsables o mandrosos; no, no ho eren. Simplement volien assajar i despertar uns nous valors per a una nova societat i una millor convivència. S’havien atipat de fer les coses com sempre, a la manera tradicional. Ho justificaven dient que els mètodes convencionals a l’escola no havien aconseguit educar homes i dones que acabessin amb les guerres ni amb les injustícies; ni amb la pobresa al món ni amb la manca de respecte entre les persones; ni amb el racisme ni amb la contaminació del planeta.
Calia doncs, inventar una ESCOLA NOVA, uns MESTRES NOUS, uns APRENENTATGES DIFERENTS, per tal d’aconseguir una societat més respectuosa i solidària, més sostenible i amable, o, si més no, … INTENTAR-HO!
Perquè l’escola pot ser un bon laboratori i un millor motor per millorar la societat!
Perquè els somnis, a vegades, es fan realitat!
Perquè EL QUE RES CANVIA, EN RES MILLORA!