Tot al seu lloc

Juana vivia en una casa gran. Només entrar et trobaves amb la cuina decorada amb diverses plantes que et recordaven a una immensa selva. A la sala del costat estava el menjador, un lloc on es reunia tota la família després de sopar per a jugar a jocs de taula. Els encantava jugar al UNO. Al fons de la casa es trobaven les tres habitacions. L’habitació dels pares era la més gran i tenia un llit molt còmode on també dormia la Nala, la gosseta. La de la germana petita, la Maria, era tota de color rosa, ja que era el seu color preferit. Al mig de l’habitació tenia un castell de joguina on passava molta estona imaginant-se que era una princesa.
La Juana tenia una habitació amb un balcó amb vistes al mar. Era un lloc molt tranquil i ple de records. Però aquella casa tenia una cosa molt estranya: quan algú tocava el timbre, la casa s’adreçava sola.
La primera vegada que va passar es van quedar molt sorpresos i molt espantats. Era un diumenge al migdia. Estaven a la cuina preparant pasta a la carbonara, el plat preferit de la Juana, quan de sobte van sentir el soroll del timbre. El pare va anar a obrir la porta i al no veure a ningú va tornar a la cuina. Allí es va trobar a la seva família amb cara d’incredulitat. Al preguntar què passava li van dir que tots els estris de cuina que acabaven d’utilitzar havien tornat sols al lloc, nets i ordenats.
Al dia següent la Juana va anar a l’escola. La mestra, com cada dilluns, els hi va preguntar com els hi havia anat el cap de setmana. Els companys i les companyes van explicar que s’ho havien passat molt bé, que havien anat a jugar, a fer excursions… Però quan va tocar el torn de la Juana va explicar que casa seva era màgica perquè quan tocaven el timbre la seva llar s’endreçava sola. Tots els seus companys i companyes es van posar a riure pel que acabava d’explicar. Que és veritat!!! va exclamar la Juana, però ningú la va creure.
La Juana va arribar a casa seva plorant perquè s’havien rigut d’ella i estava molt trista. La seva mare va preguntar perquè estava plorant. La Juana va respondre: Estaven rient de mi. He explicat el que va passar ahir a la cuina i s’han començat a riure tots! La seva mare va entendre perfectament el seu disgust i la va intentar consolar.
La Juana es va quedar pensant. Ella havia explicat amb tota la il·lusió del món un fet que havia passat a casa seva però els seus companys no l’havien cregut. Potser, va rumiar, a les cases dels altres no passen coses? Les seves cases són avorrides? O potser passen coses i no les volen explicar? En aquell precís moment va entendre que no tot el que passa dins de casa s’ha d’explicar fora perquè cada casa és un món. I tots plegats creem un univers ple de petits mons especials i diferents.