La neu gèlida queia suaument sobre els sostres trencats, quan l’Ivanna i en Mykhailo van decidir marxar. Feia dos dies que caminaven entre carrers buits i plens de pols, buscant una mica d’escalfor. La guerra havia convertit la seva ciutat en un record. Tot allò que abans coneixien- l’escola, el parc, el terrat des d’on veien el sol sortir- s’havia esvaït en un fum gris.
Ara només es tenien l’un a l’altre i aquella nit, amagats en un soterrani, l’Ivanna va treure un paper de la seva butxaca. Era un mapa que els conduiria a un lloc llunyà del qual havien sentit parlar: Catalunya. Allà alguns amics de la seva família deien que era un indret segur.
– Creus que trobarem una casa de debò?- va preguntar en Mykhailo, abraçant la seva motxilla mig buida.
– Segur que sí- va respondre ella, intentant que la veu no li tremolés-. I possiblement els edificis dels nens i nenes d’aquest país són plens de llums i colors.
Mentre viatjaven, primer en camió, després en tren i finalment en avió, s’imaginaven com seria la seva nova casa.
– Jo crec que les cases allà tenen uns vidres enormes- deia en Mykhailo-, tan grans que deixen entrar tot el sol del matí!
-I tant!- reia l’Ivanna -. I potser , quan obres la finestra no escoltes sirenes sinó les onades del mar o del vent movent les branques .
Ells no havien vist mai el mar però si havien sentit, que en aquell lloc, la sorra era humida i fina i l’aigua t’acaronava els peus a la platja…- Els llits ben segur que són tranquils- va dir finalment – I ,potser, a l’hora d’anar a dormir, només sents algú que et diu suaument “bona nit”.
L’Ivanna va callar per uns instants pensant en el matalàs vell però ple de records que deixava enrere.
Quan per fi van arribar , un grup de persones els esperaven amb cartells i somriures. No entenien totes aquelles paraules però si una gran pancarta on es podia llegir: “ Benvinguts i benvingudes”.
Els van portar a una casa d’acollida amb altres nens i nenes . Era petita però càlida, tenia una porta blava de fusta i un passadís que feia olor a sopa acabada de fer. A l’habitació hi havia una llitera amb mantes suaus d’aquelles que fan olor a net i recorden l’abraçada d’una mare, que tant trobaven a faltar. També hi havia una tauleta petita amb una lampareta que feia una llum molt acollidora i uns quadres senzills però amb fotografies d’infants que semblaven ser feliços allà. L’habitació semblava dir-los: “ Aquí esteu fora de perill”.
En Mykhailo va obrir els ulls amb sorpresa.
-Saps què, Ivanna?- és millor del que imaginàvem- va dir xiuxiuejant.
Ella va somriure i li va agafar ben fort la mà. Aquella nit per primera vegada en molt de temps , es van adormir sense por. A través del finestró, la lluna mirava la nova vida que començaven i, els dos germans van entendre que encara que havien perdut la seva casa , no havien perdut la capacitat d’imaginar un futur ben diferent i de ben segur, que en aquella nova llar , es farien realitat tots els seus somnis.
