La casa va entendre que la tristesa també hi tenia un lloc. I va descobrir que l’alegria brillava més quan algú l’havia trobat a faltar.
Tot va començar el dia que la Porta de fusta es va adonar que ja no s’obria gaire. Les seves frontisses cruixien suaument, però ningú no les sentia. El Sofà blau, ample i tou, s’enfonsava sol, sense cossos cansats ni rialles a sobre. El Rellotge de paret marcava les hores lentament, com si el temps també estigués trist.
—Alguna cosa no va bé —va dir la Làmpada del menjador, fent una llum més fluixa del normal.
—Ens falta vida —va respondre el Sofà—. Sense persones, una casa només són parets.
La Taula rodona recordava els àpats compartits, les converses llargues i els gots plens. Les Cadires trobaven a faltar el soroll de moure’s i el pes de qui s’hi asseia.
Fins i tot la Catifa, estesa al terra, enyorava els jocs i les passes petites. El silenci omplia totes les habitacions. No era un silenci dolent, però feia sentir la tristesa. Aquella nit, quan la casa dormia, el Coixí del llit va parlar amb veu suau:
—La tristesa no ens vol fer mal.
Només ens diu que estimem molt aquesta llar. La Finestra va assentir. Ella havia vist com les persones marxaven cada matí i també sabia que sempre tornaven. La casa va començar a entendre que la tristesa formava part de viure junts.
L’endemà, una clau va girar dins el pany. La Porta es va obrir contenta. Van entrar veus, passos i olors conegudes. Van entrar motxilles, jaquetes i abraçades.
El Rellotge va tornar a marcar l’hora amb alegria. La Làmpada va il·luminar tota l’estança. La Taula es va omplir de nou. El Sofà va acollir cossos cansats i somriures.
La casa va sentir una alegria especial. No era com abans. Era més forta, perquè havia après què passava quan faltava algú.
I així, tal com havia entès al començament, la casa va saber que la tristesa també hi tenia un lloc, i que l’alegria brillava més quan algú l’havia trobat a faltar. Vet aquí l’alegria i vet aquí la tristor, que a la llar ens fa entendre millor. I conte contat, conte acabat.
