La Gisela no va poder dormir en tota la nit pel soroll dels animals i el matalàs de palla a què no s’acostumava, i que, a més, li feia mal a l’esquena. Es va aixecar del llit i va mirar per la petita finestra, on va veure la seva àvia Josefina vestida amb una camisa de dormir trencada i una bata bruta, munyint, entre murmuris, la vaca Maria.
La noia va mirar la seva àvia estranyada, perquè el dia anterior l’havia vist molt malalta al llit. La seva mare semblava molt preocupada i el seu pare no deixava de consolarla. Sense entendre res, la Gisela va tornar a mirar per la finestra, on enormes camps d’arbres fruiters i hortalisses s’allargaven davant seu. Es va quedar una estona pensativa mirant i escoltant aquella riquesa. Aleshores, va agafar la tauleta. Va mirar el cel, amb esperança, buscant alguna xarxa d’internet on connectar-se…però una vegada més, no hi va haver sort.
Des de la cuina, l’àvia Josefina la va cridar perquè anés a esmorzar. Quan va veure el got de llet recent munyida que li va oferir, la Gisela el va mirar amb fàstic i el va apartar sense dissimular. Després, va dir:
– Prefereixo aigua, gràcies.
– Doncs d’això n’hi ha tanta com vulguis, mija. Allà tens un pou i una galleda, però recorda posar una corda o baixaràs tu a buscar-la… – va dir l’àvia.
La Gisela, amb llàgrimes als ulls de ràbia, va marxar enfadada donant un cop de porta. En sortir fora, una barreja d’olors li van colpejar els sentits. La fortor d’excrements que sortia de l’estable es confonia amb la palla seca i les flors que creixien per tot arreu… Segur que a l’àvia li agradaven, les flors. Mentre les observava, va notar que l’àvia havia sortit darrere seu.
– Perdona’m, mija, tant de temps vivint sola m’ha torçat el caràcter – va dir, amb un somriure dolç als llavis.
La Gisela, llavors, va somriure indicant a l’àvia que no passava res. No li ho tenia en compte. L’entenia. Devia ser difícil viure sola… Amb la intenció de canviar de tema, va preguntar a l’àvia per les flors. I aleshores, l’àvia va començar a parlar…
– M’encanta la natura perquè ens dona totes les respostes, tot el que necessitem saber és aquí, al nostre voltant. Tot es resumeix en una sola paraula. – va dir l’àvia, mirant a l’infinit.
La Gisela va preguntar a què es referia, però per tota resposta l’àvia va dir:
– Si vols peixos, hauràs de ficar-te al riu…
Ella va seguir sense entendre res, però va decidir que ja no preguntaria res més. L’àvia donava respostes realment enigmàtiques… Tot seguit, va tornar a entrar a la cuina, i la Gisela la va seguir. En aquell moment, l’àvia parlava en una llengua estranya, que la Gisela no coneixia. Tot i que havia previst no tornar a preguntar… no se’n va poder estar. I d’aquella conversa, la Gisela en va aprendre molt… De l’àvia, de la seva mare, d’ella mateixa i de la seva família.
Va aprendre que l’àvia parlava en quítxua, la llengua dels seus ancestres. L’àvia deia que de la mateixa manera que cal cuidar les plantes, els animals i les persones, és important cuidar les llengües antigues i els costums, que cal saber d’on venim per tal de poder imaginar cap a on volem anar. La Gisela també va aprendre algunes paraules, com ara Wallpa o Waka, que són les gallines o les vaques, i a qui l’àvia donava les gràcies cada dia per tot el que els aportaven. Després d’aquella conversa, àvia i neta eren més properes que mai. Totes dues van seure en un banc de fusta i van admirar un paisatge de boscos verds. L’àvia va dir:
– Has de saber que els boscos, les muntanyes, els animals… hi eren abans que nosaltres, i per tant, els hem de cuidar. De la mateixa manera que una papallona beu el nèctar d’una flor sense danyar-la i marxa havent pres només el que necessitava. Cuidant i respectant el cicle de la vida.
– Com una papallona – va repetir la Gisela – I com es diu papallona en quítxua?
– Es diu Pillpintu. – Va dir l’àvia, mentre somreia.
I així, l’àvia va seguir explicant a la Gisela com, a la natura, tot està connectat. Les plantes, que alimenten els insectes, que alhora escampen les seves llavors perquè creixin més plantes que alimenten els animals, que ens donen ous, llet, carn… I de la mateixa manera, cal cuidar les nostres arrels, les llengües, la memòria… La noia estava emocionada després d’aquesta conversa, se sentia diferent. De cop, però, el seu pare la va interrompre, preguntant si estava bé.
En girar-se, la Gisela va veure que estava sola al banc de fusta. On era l’àvia? I per què feia aquella cara tan estranya el pare? Tots dos van entrar a casa, on regnava un fred i un silenci esglaiador. La Gisela va estrènyer la mà del pare, i va veure la seva mare plorant al costat de l’habitació de l’àvia Josefina. La Gisela va abraçar la seva mare amb força. De cop, ho va entendre tot.
La Gisela va entendre que l’àvia els havia deixat, però alhora, no els havia deixat del tot. Els seguiria cuidant perquè ara entenia que l’àvia era en tot el que els envoltava: les flors, l’aire, el sol, els animals… De sobte, va recordar les paraules de l’àvia i va comprendre que cuidar era la paraula que ho resumeix tot. Cuidar del món, de les persones i dels costums com una Pillpintu cuida el cicle de la natura.
