En Martí viu a Cornellà de Llobregat amb els seus pares, en Jan i la Laia, i la seva germana Gemma. En Martí estima molt els seus iaios, els pares de la seva mare. Té molta sort, perquè viuen a prop, i els pot veure sempre que vol. Tot i això, amb les extraescolars i les tardes de parc, no pot anar tot el que li agradaria. Els seus pares sempre els han explicat que han de cuidar molt dels seus iaios, ja que, tot i viure sols, són persones grans que cada cop necessiten més ajuda. Això s’aplica no només als seus iaios, sinó també a totes les persones grans que necessitin ajuda en algun moment.
Tot ha anat sempre molt bé, però fa setmanes que en Martí comença a veure que el seu iaio a vegades es despista, no troba les sabates, no sap on ha deixat la jaqueta i, fins i tot, no troba les claus de casa. Moltes vegades, quan està parlant, s’oblida una mica de tot allò que estava explicant i fins i tot comença a necessitar una mica d’ajuda per fer algunes coses que abans feia sol.
Els iaios del Martí i la Gemma sempre surten a passejar i a comprar junts. Els agrada molt fer coses junts, però a vegades la iaia marxa a casa a fer alguna cosa i ell es queda prenent el sol al parc davant de casa seva. Mai ha passat res fins que
un dia la Maria estava fent macarrons per dinar i es va adonar que no tenia tomàquet ni formatge. Va demanar al iaio que anés a comprar per tenir el dinar preparat abans que arribessin la Gemma i en Martí. El iaio del Martí, que es deia Pere, va agafar la seva jaqueta, el seu barret i unes quantes monedes per comprar les coses i va marxar al supermercat. La iaia no el deixava marxar molt lluny de casa, però en Pere li agradava molt ajudar. Anava a comprar, netejava la casa o feia
petits encàrrecs quan ella estava ocupada o no podia.
El iaio va marxar de casa molt alegre i content. Feia un bon dia i havia sortit el sol. Durant el camí es va trobar amb uns veïns i els va saludar. Va xerrar amb ells una estona i després va continuar fins a arribar al supermercat, on va comprar tot allò
que necessitava. Però quan va sortir, va començar a caminar i de cop i volta es va parar, semblava que no sabia on era i que no reconeixia cap lloc, tot i que estava a prop de casa. En aquell moment, va passar el pare d’un amic del Martí que també
coneixia en Pere. En veure’l espantat, li va preguntar que feia allà i a qui buscava. En Pere no va saber què contestar, així que el pare va trucar a la mare del Martí, que el va venir a buscar.
Quan en Martí va arribar a casa dels seus iaios, va veure els seus pares i la iaia Maria molt nerviosa. No entenia res. Aquella mateixa tarda, més tranquils, els pares del Martí i la Gemma els van explicar tot el que havia passat aquell matí. Els van dir que el iaio era cada cop més gran i que a vegades a les persones grans els passen algunes coses. La Gemma va dir que podien caure i fer-se mal, però en Martí sabia que era més greu allò que li passava al iaio, ja que ell ja havia vist algunes coses que abans no feia.
Els pares van continuar explicant que al iaio li passava que era tan gran que ja no tenia la mateixa facilitat per recordar les coses. No només es podia perdre, sinó que podia fins i tot no recordar-se de coses que abans sí recordava. Com deixar les
claus al seu lloc, posar-se la jaqueta abans de marxar si feia fred o cordar-se les sabates si estaven descordades. Tornava a ser gairebé com un nen petit. El Martí ho va entendre ràpidament. Sabia que havia d’ajudar a casa perquè entre tots el iaio
estigués millor i més content.
Aquella mateixa tarda, van parlar i decidir entre tots com podien ajudar al iaio i com podien ajudar la iaia Maria a estar més tranquil·la amb la situació. Els iaios ja havien dit a la seva filla que els agradaria passar més temps amb els seus nets. Així que pels matins anaven amb els iaios a l’escola per parlar tranquil·lament durant el camí.
També passaven estones a la tarda jugant, fent puzles, escoltant contes i històries de quan eren petits. Fins i tot algun dia cuinaven junts i compartien els seus plats preferits.
Els dies van passar i la iaia Maria estava més contenta i relaxada. El iaio Pere estava molt animat, no s’havia tornat a despistar. Els agradava fer puzles amb els seus nets i passar les tardes explicant històries, cuinant i passejant junts. Sortien a
comprar sempre que podien i quedaven per anar al parc molt sovint. Van fer un canvi positiu que va fer que tota la família estigués més contenta i menys preocupada. Els pares van veure que els iaios necessitaven passar temps amb els seus nets, igual que els nets estaven molt contents de passar temps amb els seus iaios. Sabien que necessitarien més ajuda i que, probablement, acabarien vivint amb ells, però per això encara quedava temps.
