Alguna vegada us heu imaginat com es viu en un centre d’acollida? Doncs jo, que soc en Pau, us ho explicaré. Segurament no és com us ho imagineu, almenys no el meu centre.
Avui us explicaré com el meu centre va passar de ser un centre d’acollida fred a convertir-se en una llar acollidora.
Perquè us situeu una mica, un centre d’acollida és un espai on poden viure temporalment nens i nenes que, per algun motiu, no poden viure amb les seves famílies. Jo fa quatre anys que visc al centre i ja m’hi he acostumat, però encara trobo a faltar la meva vida d’abans. Per cert, el meu centre es diu El Trèvol. Aquí he fet amics que són com germans per a mi. Els meus inseparables són en Marc i la Marta. Tots els nens i nenes del centre anem a una escola que tenim a prop i sempre juguem junts al pati, i també quan tornem al centre a les tardes.
Al Trèvol hi estem sempre que no som a l’escola. Compartim habitacions, tenim sales per fer els deures, un menjador on dinem i sopem plegats, i una sala plena de llibres i jocs de taula. Els educadors sempre es preocupen per nosaltres: ens pregunten com estem i busquen moments per jugar amb nosaltres al jardí del centre.
És veritat que ens cuiden molt, però hi ha una cosa que tant jo com els meus companys trobem molt a faltar: sentir-nos realment a casa i tenir un espai privat per a nosaltres, com el que té qualsevol nen quan tanca la porta de la seva habitació. Però tot això va canviar quan l’Edu es va jubilar i, en el seu lloc, va arribar una educadora nova, molt jove i simpàtica, que es deia Cristina. La Cristina va arribar amb moltes ganes de canviar les coses. Cada dia fèiem una petita reunió abans de sopar per parlar de la nostra vida. També ens va explicar que tenia vint-i-set anys, que compartia pis amb tres amigues i que tenia un gos que es deia Coco. El que més ens va impressionar va ser saber que, de petita, ella també havia viscut en un centre d’acollida. Això va fer que la sentíssim molt més propera.
Una nit, la Cristina ens va portar uns papers i ens va demanar que cadascun de nosaltres escrivís quines coses ens agradaria canviar del centre. Quan vam anar a dormir, ella va recollir tots els papers i els va llegir amb calma. L’endemà ens va explicar que la majoria havíem demanat tenir un espai propi. Ens va dir que entenia perfectament aquella sensació de no tenir un espai privat i haver de compartir sempre el menjador i l’habitació.
Aquells dies la vèiem una mica misteriosa, parlant sovint amb l’Anna, la directora, i reunint-se amb la resta d’educadors. Nosaltres no sabíem què estava passant.
Quan vam marxar de colònies amb l’escola, ells van aprofitar per posar en marxa una sorpresa. Al cap de tres dies vam tornar cansats i carregats amb les motxilles, vam pujar a les habitacions per descansar… i no ens podíem creure el que vam veure!
Havien separat els llits amb cortines molt divertides perquè cadascun tingués el seu espai privat. A cada llit hi havia un peluix del nostre animal preferit. Les habitacions estaven decorades amb fotos de quan érem petits. Havien canviat els llençols blancs per uns de més acolorits. Teníem un prestatge petit per als nostres llibres preferits, una làmpada amb la nostra inicial a la tauleta de nit i un calaix amb les nostres joguines. I a sobre de cada llit hi havia una nota escrita a mà que deia: BENVINGUTS A CASA! Estàvem al·lucinats i molt emocionats. Per primera vegada sentia que tenia un espai meu, un raconet propi. Tots vam baixar corrents a abraçar la Cristina i la resta d’educadors. Els vam donar les gràcies i els vam dir que no ens podíem creure tot el que havien fet per nosaltres.
La Cristina, emocionada, ens va dir que ens ho mereixíem i que a ella li hauria agradat, de petita, estar en un centre com el Trèvol. Aquella nit, per celebrar-ho, vam menjar pizza i vam veure una pel·lícula tots plegats.
Des d’aquell dia, gaudeixo molt més de les estones al Trèvol i, a poc a poc, el centre ha deixat de ser només un lloc on visc per convertir-se en casa meva.
