La lletra d’en Pol

Hi havia una vegada un nen que es deia Pol. En Pol tenia set anys, els cabells rossos i curts, i li encantava cantar en anglès i jugar amb les lletres. El seu millor amic era en Roger, i junts sempre jugaven al sorral de l’escola.
En Pol era especial. Li agradaven coses diferents de les que agradaven als altres nens. A vegades, parlar amb els amics li costava una mica, i hi havia jocs, com el futbol, que no li sortien bé. Seguir les normes també era complicat per a ell, però hi havia una cosa que el feia sentir segur: cada dia, portava una lletra a la mà. Aquella lletra era el seu petit tresor i l’ajudava a estar tranquil.
Un dia, en Pol estava molt nerviós. No cantava, no volia jugar al sorral, ni amb en Roger, ni amb ningú. Es movia molt, cridava i, de vegades, fins i tot empentava els companys sense voler.
— Què li passa avui al Pol? —va preguntar la Júlia. — No ho sé, normalment canta i juga… —va dir en Ramon. — Sempre juga amb en Roger, però avui no li fa cas —va afegir en Pedro. — Potser ha passat alguna cosa diferent? —va preguntar la Daniela.
— No ho tinc clar, però el que sí podem fer és intentar animar-lo! —va dir en Max.
Primer, en Roger va provar de fer-lo cantar: — A, B, C, D, E, F, G…
Tots els nens s’hi van afegir, però en Pol seguia trist.
Després, l’Anna va intentar jugar amb ell al pilla-pilla: — Ai que t’agafo! Ai que t’agafo!
Però en Pol no reaccionava.
Els seus amics ja no sabien què fer. Llavors, en Roger va tenir una idea brillant!
— Ei, ja sé què li agrada al Pol! Dibuixem lletres!
Tots els nens i nenes van començar a dibuixar lletres a la pissarra, als papers i fins i tot a la taula. De sobte, en Pol va aixecar el cap i va somriure una mica.
I molt fluixet, va començar a cantar: — A, B, C, D, E, F, G…
En Roger es va posar les mans al cap i va exclamar: — Ja sé què passa! En Pol ha perdut la seva lletra!
Ràpidament, tots van buscar-la per la classe. Van mirar sota les taules, dins la motxilla i… finalment, la Maria la va trobar enterrada al sorral.
Quan en Pol la va tenir a les mans, va respirar fons, la va abraçar fort i, per primera vegada, va dir una paraula molt especial: — Gràcies.
Tots els nens van somriure. Ara entenien una mica millor el Pol i sabien com ajudar-lo quan ho necessitava. Des d’aquell dia, van aprendre que hi ha moltes maneres de veure el món, i que tots, d’una manera o una altra, som especials.