La llar d’en Joan

Dalt d’una muntanya hi havia un orfenat pintat de color blau, amb un jardí on creixien flors de tots colors. Allà hi vivia en Joan, un nen amb un gran somriure, encara que havia perdut als seus pares quan era un nadó en un accident de cotxe.
A en Joan li agradava dibuixar cases boniques, cada dibuix era diferent, perquè en Joan continuava imaginant quina seria la seva.
A l’orfenat se sentia cuidat, però ell volia trobar una família que l’estimés per sempre, aquest era el seu somni.
Un dia la directora de l’orfenat, la Núria, es va apropar al Joan i li va dir que una família estava interessada en ell i així va ser.
La primera família: la casa silenciosa
Vivien en una casa enorme, tan gran que en Joan no aconseguia aprendre on estava la seva habitació.
Tot estava molt ordenat i net, però també era una casa que estava totalment en silenci. El senyor i la senyora treballaven tot el dia i sempre tenien el mòbil a la mà.
—Ara no, Joan! —Després jugarem. —No facis soroll.
En Joan passava la tarda sol a la seva habitació, mirant per la finestra. Ningú li preguntava com havia anat el dia ni què li agradava fer. Un dia es va adonar que, tot i que la casa era gran, no hi havia lloc per a ell, se sentia sol.
Va tornar a l’orfenat amb els seus amics. Només arribar, una altra família li va dir a la Núria (la directora) que volien un nen de 6 o 7 anys, i en Joan complia aquella condició.
La segona família: la casa de la perfecció
La segona família tenia una casa plena de normes enganxades a la nevera. Esperaven que Joan tragués sempre bones notes, que no s’embrutés la roba i que ho fes tot bé.
Quan s’equivocava, sospiraven i es molestaven.
–
Un nen gran no fa això.
–
Ja ho hauries de saber a la teva edat.
–
Hauries d’esforçar-te més.
Joan va començar a esborrar els seus dibuixos perquè quedessin perfectes, i tot i això, mai no eren perfectes. Tenia por d’equivocar-se i va deixar de riure, de dibuixar…
Una família no hauria de fer por així que el Joan va decidir tornar a l’orfenat.
La tercera família: la casa “mentre estiguis aquí…”
La tercera família on va anar, semblava amable. Sortien junts, anaven al parc i feien fotos. Però sempre hi havia una frase que es repetia:
—Mentre estiguis aquí… no semblava que es pogués quedar per sempre
En Joan tenia un llit, tenia regals, però res més. Ell ho veia com si estigués de visita en aquella casa i la seva obligació era portar-se bé i no molestar.
Molt trist, va tornar a l’orfenat sentint-se sol un altre cop.
La quarta família: la casa dels crits
A la quarta família, la casa sempre estava plena de soroll. No de gent rient, sinó de crits. Les paraules eren lletges i ningú demanava perdó. En Joan va aprendre a fer-se petit, a no parlar, a amagar-se dins seu..
Somniava amb una casa on les veus fossin suaus, amb somriures, petons, abraçades… amor de veritat.
Un dia va reunir valor i va tornar a l’orfenat, on sabia que estaria segur. Ell ja començava a pensar que potser no hi havia cap família bona per a ell.
Va estar uns mesos a l’orfenat i la Núria de nou va parlar amb ell i sempre li deia, NO PERDIS L’ESPERANÇA JOAN, segur que arriba la teva família somiada, però ell estava trist i molt desmotivat.
La cinquena família: la casa de la llar
Aleshores va arribar la cinquena família. No portaven regals cars, ni promeses. Portaven temps, paciència i un somriure molt bonic. Una nena es va acostar en Joan i li va donar un dibuix. Aquesta nena es deia Anna, també acollida per la parella.
La nena de cinc anys li va preguntar si volia ser el seu germà i els pares amb un gran somriure li van preguntar en Joan si volia ser part de la família. En Joan va pensar que aquest podria ser el seu lloc, semblava una família normal i feliç.
En aquella casa hi havia desordre, però també rialles, hi havia errors, però ningú cridava.
Quan en Joan tenia por, l’escoltaven. Quan s’equivocava, l’ajudaven. Quan era feliç, ho celebraven.
Una nit, mentre l’abrigaven, en Joan va mirar un dels seus dibuixos preferits: una casa amb xemeneia i ell en aquell moment es va adonar que es trobava en aquella mateixa casa, una bonica casa amb xemeneia amb una família que s’estimava.
Aquí és on vull quedar-me (va dir en Joan), i la mare li va dir, Joan soc feliç que et trobis a casa i per primera vegada, no va haver de tornar a l’orfenat.
Perquè la llar no és un lloc perfecte, és el lloc on t’estimen tal com ets.
Una família no és només una casa ni unes normes, sinó les persones que t’estimen, et cuiden, et respecten i t’accepten tal com ets.
Tots els nens i nenes tenen dret a créixer en un lloc on puguin equivocar-se, aprendre, riure i sentir-se protegits. Tothom mereix trobar la seva llar.