La història de la Laia

A l’escola, a vegades, hi ha moments inquietants. Avui la «senyo» ha triat un tema de redacció que ella deu trobar molt interessant, però que a la classe ens ha semblat poc graciós: Per què és important l’escola?. Podia haver dit: «Les vacances», «El cap de setmana», «La tardor», que són temes de redacció habituals i que ja ens sabem de memòria. Però no. Per sort per a mi, de seguida he pensat …doncs si vol saber perquè és important l’escola… només cal que expliqui la història de la Laia, la meva veïna. He de dir que l’admiro molt, que des de sempre sóc aficionada a la música i sempre ha estat la meva preferida.
La Laia, en l’actualitat, és una cantant professional amb una veu encisadora. Cada nit, quan actua al teatre per fer de protagonista al musical «Llum entre Ombres» al Paral·lel de Barcelona, s’omple de públic per escoltar-la, però fins fa poc temps, dins seu hi havia un secret que la turmentava: no sabia llegir ni escriure.
La meva mare m’ha explicat que de petita, la família de la Laia vivia en una situació de penúria, de necessitat, i mai no va tenir l’oportunitat d’anar a l’escola. Però la seva veu, com un regal celestial, li havia obert totes les portes al món professional. A l’escenari, era una estrella, però fora d’ell vivia amb una por constant. Tothom la veia com una noia culta, elegant, i temia que tard o d’hora, descobririen la veritat.
Una nit, després d’un concert, la Laia es va trobar amb una nena als camerinos. Li portava una carta escrita amb una cal·ligrafia infantil. “És
per tu, Laia”, va dir amb els ulls brillants d’admiració. La Laia la va agafar amb mans tremoloses, i com sempre feia, va fingir llegir-la, somrient i agraint amb paraules vagues.
Però aquella carta va canviar-ho tot. Quan es va quedar sola, va decidir buscar algú que li expliqués què deia. Va acudir al conserge del teatre, en Pep, un home gran que sempre li havia mostrat una bondat sincera. Ell va llegir el text:
“Gràcies per cantar tan bonic. M’has fet somiar que algun dia jo també seré valenta com tu.”
Aquelles paraules la van colpir. Valenta? Ella, que vivia amagada darrere d’una por insuportable?
L’endemà, va buscar una escola per a adults. Va començar a aprendre a llegir i escriure en secret, amb l’ajuda d’una professora pacient que mai no la va jutjar. Era difícil, i sovint tenia ganes de rendir-se, però pensava en aquella nena i en totes les persones que creien en ella.
Mesos després, en un concert especial, la Laia va fer una pausa entre cançons. Amb una carta a les mans, va confessar la seva història davant del públic. Els espectadors i les espectadores van quedar en silenci, escoltant cada paraula. Quan va acabar, va llegir la carta de la nena amb veu alta, emocionada. Per primer cop, ho feia per si sola. I a la mestra de l’escola d’adults, li va dirigir també unes paraules: «Gràcies per fer de l’escola molt més que un espai d’aprenentatge; la teva dedicació, esforç i compromís fan que sigui un lloc on créixer, somiar i construir un futur millor».
El públic es va posar dret en una ovació interminable. Aquella nit, la Laia no només havia trobat les paraules, sinó també la llibertat i la valentia per ser ella mateixa.
I així és com vaig tenir feta la redacció que em demanava la senyoreta, amb el títol: «L’Escola: La Clau del Nostre Futur», amb les idees clares i la satisfacció d’haver explicat una història real, d’aquestes que ens agraden tant als nens i a les nenes de la classe, amb emoció, amb detalls inèdits i amb un final inesperat que els ha deixat a tots i a totes amb un somriure ben gran.