La història de la Guixi

Aquesta és la història de la Guixi, una simpàtica i divertida pissarra de classe gran i negra de guix.
La Guixi va ser fabricada en un taller cap al 1950 a Catalunya i estava feta a partir d’una roca llisa anomenada pissarra. Al taller convivia amb moltes altres pissarres i estava molt encuriosida perquè no sabia quin seria el seu destí, per a què serviria. Alguna de les seves companyes li havia dit que ja veuria com seria una peça molt important en algun lloc, ja que en ella s’hi podien escriure moltes coses amb un material que s’anomena guix. I, a més, podria fer que molta gent la mirés i aprengués coses noves. La Guixi estava entusiasmada, quina sort poder ajudar a fer que aprenguin.
Un dia, de cop i volta, la Guixi va notar que es movia, quina il·lusió va sentir quan va veure que l’estaven traslladant a una nova llar. La van descarregar d’un camió i la va veure per primera vegada, l’escola. L’edifici era gran i lluminós amb habitacions molt grans plenes de pupitres que va sentir que es deien aules i també tenia un espai molt bonic i ampli a l’aire lliure. Sí, aquesta seria la seva casa nova i s’anomenava escola. La Guixi estava molt feliç i tenia ganes de veure si el que li havien dit les seves companyes al taller era veritat.
El conserge va penjar la Guixi al centre de la paret d’una d’aquestes aules i aquí va començar la seva història a l’escola.
La Guixi al principi estava molt feliç i il·lusionada, ja que, de cop i volta, van començar a entrar nens a l’aula i la van mirar atentament. N’hi havia molts, uns 50 i tots eren nens, cap nena. Que curiós va pensar la Guixi… Ràpidament, es va adonar que estava en una aula de cinquè, ja que els alumnes tenien uns deu anys.
Frida Kahlo
Cadascun d’ells va seure en un pupitre i van callar de cop quan va aparèixer un mestre, seriós, i molt estricte, parlant només en castellà. La Guixi va veure que tots els nens estaven una mica espantats i el mestre escrivia i escrivia moltes coses a sobre seu; coses de geografia, d’història, de matemàtiques,… Això li encantava a la Guixi, però no podia suportar veure els nens patir quan sortien a escriure-li,… ningú volia sortir a la pissarra a escriure res i, de vegades, fins i tot tremolaven aquells nens… La Guixi es sentia força trista, sobretot quan els castigaven escrivint cent vegades les coses que havien fet malament a sobre seu.
Els anys van anar passant i la Guixi va conèixer diferents grups de nens passar per la seva aula, fins que un dia, un primer dia de curs, la Guixi es va emocionar molt. Alguna cosa havia canviat i a l’aula, per fi, hi havia nenes i nens que aprenien junts. El temps va anar passant i cada vegada hi havia més canvis en aquella aula. Els pupitres es van ajuntar en parelles i petits grups i les nenes i els nens, uns trenta a l’aula, compartien escrivint en les seves llibretes, llegint els seus llibres i aprenent junts.
La Guixi cada cop era més i més feliç, els mestres, ja no tan estrictes, van començar a escriure coses més diferents a sobre seu i en diferents idiomes! La Guixi va poder aprendre el català i, també, una mica el francès i l’anglès. Les nenes i els nens ja no tenien por d’escriure-li a sobre i junts aprenien moltíssim. La Guixi pensava que tenia molta sort de ser allà per ajudar tants i tants alumnes a aprendre moltes coses.
Tot anava genial, fins que… un dia, tot va canviar. Al costat de la Guixi el conserge hi va penjar una nova companya. Era una pissarra de color blanc i plena de cables que li penjaven, es deia Digi. La Guixi es va estranyar molt, tenia curiositat per saber què estava passant i es replantejava si ella ja no servia. Aquell dia el mestre va entrar a l’aula molt emocionat i, la Guixi ho va veure, aquella pissarra, la Digi, era
Frida Kahlo
una porta oberta al món. Anava connectada a un aparell que anomenaven ordinador i aquella pissarra podia donar totes les respostes i projectar imatges i vídeos, jocs i moltíssimes coses que la Guixi mai podria fer. Les nenes i els nens es quedaven fascinats amb la Digi i, poc a poc, van anar perdent l’interès per la Guixi. La Guixi es va començar a sentir diferent, es sentia que ja no la volien, es sentia molt sola malgrat que els alumnes la seguien estimant.
Va anar passant el temps i la Guixi estava molt amoïnada perquè no sabia quin seria el seu futur. S’havia fet amiga de la Digi i totes dues es complementaven molt bé, però amb el temps tot va canviar, novament. A més de la Digi, van aparèixer petites pantalles, ordinadors portàtils els anomenaven, i cada nena i nen tenia el seu. A partir d’aquell moment ja ningú volia mirar la Guixi, ja ningú hi volia escriure i, finalment, va passar el que més temia la Guixi, la van treure de l’aula. La Guixi estava destrossada i molt, molt trista. Aquell mateix dia, però la Guixi va descobrir una nova zona de l’escola, el pati. El conserge la va instal·lar en una paret del pati. Ara la Guixi podia respirar aire pur i al seu voltant sempre hi havia nenes i nens feliços, saltant i corrent. La Guixi va pensar que tenia una nova oportunitat d’ajudar als infants a créixer i aprendre.
Els primers dies al pati van ser un èxit. Nenes i nens de totes les edats s’acostaven per fer dibuixos i escriure paraules de tota mena; paraules boniques, paraules divertides, paraules lletges, paraules inventades,… La Guixi va sentir que s’havia convertit en un espai on fer créixer la creativitat dels alumnes i això la feia molt feliç.
Malgrat això, la vida de la Guixi es va anar complicant amb els dies, ja que els nens i nenes van perdre l’interès per escriure-hi i només la utilitzaven per llençar-hi pedres i fer punteria. La Guixi se sentia decebuda, diferent i rebutjada. Sentia que ningú l’estimava i que ja no hi tenia cabuda en aquella escola.
Frida Kahlo
Un grup de nenes i nens de cinquè que formaven part de la comissió de patis es van adonar de l’estat de la Guixi i van decidir entre tots buscar una solució, ja que ja estaven una mica tips de tanta pantalla i creien que totes les pissarres, malgrat ser diferents, tenien una funció i eren útils, per tant, havien de tenir una nova oportunitat. I així ho van fer, van anar a parlar amb els mestres i amb la direcció del centre i van demanar que posessin a la Guixi en una de les parets de la Biblioteca de l’escola. Tots els mestres hi van estar d’acord i al cap d’uns dies una nova aventura començava per la nostra Guixi.
El conserge va instal·lar la Guixi a la biblioteca de l’escola i en ella els infants de totes les edats, des dels més petits de tres anys fins als més grans de 12, hi escrivien paraules boniques, les seves emocions i les recomanacions de les seves lectures preferides. La Guixi estava molt i molt feliç i se sentia útil i estimada perquè finalment, i després de molts anys, va veure que podia donar alegria i fomentar la lectura, l’escriptura i l’aprenentatge a molts nens i nenes. La Guixi va adonar-se que l’escola és un espai on tothom hi és acceptat, sigui com sigui, i que entre tots es pot crear un futur millor. Finalment, va pensar, quina gran sort de poder aprendre a l’escola!