En Quim es va despertar al matí, amb una sensació molt estranya. No sentia l’olor de les torrades de la mare, ni el soroll del pare remenant tasses a la cuina. Tampoc a la seva germana petita, cantant i rient. Va obrir els ulls… i gairebé va fer un bot. El seu llit era al mig del carrer! Sí, sí. Allà mateix. Entre un fanal i un banc del parc.
Al seu costat, hi havia la seva guardiola preferida en forma de coet i el seu walkie-talkie vermell.
– Hola? Mama? Papa? -va dir pel walkie-. Canvi.
Només se sentia el vent. En Quim va mirar al seu voltant; hi havia cotxes aparcats, una botiga a la cantonada, unes papereres i un gat que el mirava amb cara de sorpresa. Però… ni rastre de casa seva. Ni de la seva família.
Va abraçar el coixí. – Potser encara estic somiant… -va pensar. Però no. Tot era massa real.
De sobte, el fanal que tenia al costat va començar a brillar, i això que era de dia! D’entre la llum, va sortir una petita fada amb ales transparents.
– Bon dia, Quim -va dir amb veu dolça-. Soc la Fada de les Llars Perdudes.
– Has vist casa meva? -va preguntar ell amb els ulls plorosos.
La fada va volar fent giravolts i li va preguntar de manera dolça:
– Què és una casa, per a tu?
– És… un edifici. Amb parets blanques. I amb la meva habitació blava. I la tele gran del menjador.
I la meva col·lecció de dinosaures!
La fada va somriure tot dient: – Segur que és això?
En Quim va mirar la seva guardiola. -Tinc diners. Podria comprar una altra casa.
Va mirar el walkie-talkie. – I puc parlar amb algú! Però el carrer continuava sent fred. I ell continuava estant sol.
Al cap d’una estona, un cotxe de policia amb dos agents, es va aturar.
– Hola, noi. Tot bé? – va dir una agent amb veu tranquil·la. En Quim va explicar que s’havia despertat al carrer i que no trobava casa seva.
– No et preocupis – va dir l’altre agent-. T’ajudarem. En Quim es va sentir una mica millor. Ara tenia algú que es preocupava per ell. La fada, asseguda al fanal, li va fer un gest amb el cap.
– Quim -va dir la fada-. Si tinguessis un palau enorme, amb mil joguines… però ningú amb qui riure, seria una llar?
En Quim va pensar en la mare explicant acudits, en el pare fent-li pessigolles i en la seva germana entrant a l’habitació, rient, sense trucar a la porta.
– No… -va dir fluixet-. Una llar és… on hi ha la meva família.
– Exacte! -va dir la fada-. Les parets protegeixen del vent. Però les persones protegeixen el cor.
En aquell moment, el walkie-talkie va fer “crrrr…”
– Quim? Quim! On ets? – era la veu del pare!
– Papa! – va cridar ell.
De sobte, tot va començar a girar; el carrer, el fanal, el cotxe de policia, el gat i la fada. En Quim va tancar i obrir fort els seus ulls. Era a la seva habitació blava! Va notar l’olor de les torrades. Va escoltar la germana cantant desafinant i al pare dient: “Qui vol suc?”. Va saltar del llit i va córrer a abraçar-los.
– Què passa? – va riure la mare.
– Res! – va dir ell -. Només que m’agrada molt la nostra casa!
I aquella vegada no mirava les parets. Ni la tele. Ni els seus dinosaures. Mirava les seves persones.
Aquell dia, en Quim va entendre una cosa molt important:
Una casa és un edifici. Però una llar… Una llar, és el lloc on t’estimen.
