El jardí dels somnis

A l’escola Arrels-Esperança, les parets no només eren de ciment, sinó també de paraules que els mestres sembraven cada dia. A l’aula de la classe de 2nB, els nens i nenes no només aprenien matemàtiques, llengua o medi. Aprenien a volar. I no era una metàfora: els seus somnis tenien ales, i en aquell aula podien deixar-los volar tan lluny com volguessin.
La senyoreta Laura era la mestra que feia que tot fos possible. Ella no només explicava el que estava escrit als llibres, sinó que ensenyava a llegir entre línies, a veure més enllà de les lletres. “La veritable escola”, deia ella, “no és només on aprenem coses, sinó on descobrim qui volem ser.”
Un dia, la classe va començar amb una sorpresa. La senyoreta havia omplert el pis de l’aula de plantes. Hi havia flors de tots els colors, arbres petits, flors, moltes flors…
“Benvinguts al nostre Jardí dels Somnis”, va dir amb un somriure misteriós.
“Què és això?”, va preguntar la Noa, la més curiosa de la classe.
“En aquest jardí,” va començar a explicar la mestra, “tot és possible. Aquí podreu veure com els somnis creixen. Però també podrem plantar els nostres somnis i veure’ls créixer amb la nostra ajuda!”
Els nens i nenes es van mirar entre ells, desconcertats. No sabien si la senyoreta Laura parlava seriosament o si només estava fent una altra de les seves històries màgiques.
“Què vol dir, plantar els somnis?” va preguntar l’Aleix.
“La resposta és fàcil”, va dir la mestra, “si tens un somni, pots escriure’l en un paper, i plantar-lo aquí. Quan el somni comenci a créixer, el podràs veure fer-se realitat!”
Tots els nens van començar a pensar en els seus somnis. La Martina volia fer un món més net, així que va escriure el seu somni i el va plantar al jardí. En Xavi volia ajudar els animals, així que va escriure el seu somni i el va posar sota una petita planta. La Carmen somiava en una escola on tots els nens poguessin jugar junts, sense baralles. I així, un per un, tots els nens van plantar els seus somnis.
Les setmanes van passar, i els somnis dels nens van començar a créixer. La planta de la Martina, que representava el seu somni de fer un món més net, va créixer plena de flors blanques i netes. La planta del Xavi va començar a donar fruits que ajudaven als animals. La planta de la Carmen va florir amb colors tan brillants que tots els nens de l’escola volien jugar junts al seu voltant.
“Veieu?” va dir la senyoreta. “Els somnis no són només paraules que diem. Quan els cuidem i els fem créixer amb la nostra imaginació, es poden convertir en coses grans i boniques.”
Els nens van aprendre que l’escola no només és un lloc per estudiar. És també un lloc on poden somiar i, amb la seva imaginació, fer créixer aquells somnis per canviar el món. I el més bonic era que no només ells podien fer-ho, sinó que tots els nens de l’escola podien compartir els seus somnis i ajudar-se mútuament.
I així, l’escola Arrels-Esperança es va convertir en el lloc on els somnis no només s’aprenien, sinó que també creixien i es feien realitat. Van aprendre que el coneixement i la imaginació poden canviar el món, i que la millor manera d’aprendre és somiar i confiar.