Bona gent

Vet aquí que en un poblet al bell mig del Montseny, hi havia una escola envoltada de boscos de pins i d’alzines. Era l’Estrellada i amagava un gran secret. Quan el sol s’amagava darrere les muntanyes, l’escola canviava completament. Els alumnes es convertien en animals, i els mestres, en taules i cadires.
El dia començava amb normalitat, els infants feien feinetes, sortien al pati… A ningú li passava pel cap que, en sortir la lluna, les coses agafaven una altra dimensió.
En Joan, un alumne espavilat i curiós, havia començat a notar que alguna cosa estranya passava. Una nit es va quedar amagat a la classe i va sentir un soroll esgarrifós. Va mirar per la finestra i va veure que el pati estava il.luminat per la llum de la lluna i que tot estava tranquil. Va sortir del seu amagatall i es va trobar un nen de la seva classe, en Josep, passejant pel passadís. La cara era la d’en Josep, però mare meva!!, el seu cos s’havia convertit en el d’una girafa. Darrere seu hi havia l’Ona, però només era la cara de l’Ona perquè tenia el cos ple de plomes i anava xerrant amb la Sofia que li havien sortit escates per tot arreu. Pobre Joan es pensava que estava somiant. Va haver d’abaixar el cap perquè just per sobre seu passava en Xavier volant com una àliga.
El més estrany, però, era el que passava amb els mestres. La Conxita, la seva tutora, ara era una taula verda amb potes de ferro i en Toni, el mestre de música, s’havia convertit en una cadira amb respatller i rodes.
En Joan estava al·lucinat, el cor li anava a mil per hora. Va anar-se a rentar la cara per veure si es despertava d’un somni, però no!!!, no somiava i quan sortia del lavabo va estar a punt de trepitjar a la Cristina, que s’havia convertit en una serp llarga i esgarrifosa. Quin ensurt!!!. Els alumnes animals semblaven plenament conscients de qui eren. Jugaven, corrien i fins i tot es comunicaven entre ells amb gestos. No es barallaven, tots es
respectaven, sense tenir en compte ni la raça, ni la grandària, ni si tenien plomes o escates. Es respirava molt bon ambient. Els mestres també se’ls veia contents amb el seu nou aspecte. En Joan no entenia res, es va quedar mirant-los embadalit. Va pensar, si ells podien convertir-se en animals, potser ell també podria fer-ho. Finalment es va decidir a preguntar.-Què està passant aquí? Tots els ulls es van girar cap a ell. En Jaume, la guineu, s’hi acostà amb una elegància felina i li va dir:—Tranquil, Joan. a l’Estrellada quan el sol es pon, descobrim el nostre veritable jo. Els nens i nenes ens convertim en els animals que reflecteixen la nostra personalitat, i els mestres, esdevenen mobles que ens acompanyen, però ens deixen ser tal com volem .- I com puc saber quin animal sóc ? -Has de tancar els ulls ben fort i respirar profundament, veuràs que et converteixes en l’animal que s’assembla a com ets. En Joan va seguir les indicacions. Primer no passava res, però de cop i volta, les seves mans es van transformar en potes, el seu nas es va allargar, i quan va obrir els ulls, es va adonar que tenia un cos cobert de pèl gris platejat. Era un llop.Tots es van posar a aplaudir emocionats. En Joan se sentia més bé que mai. Va descobrir que podia fer coses que abans li feien por i que tenia una pila d’amics, molt diferents. La cosa més meravellosa era que per comunicar-se no feien falta les paraules… tot fluïa amb pau i harmonia .
Però… Quan el sol començava a despuntar per darrere el Matagalls, tots tornaven a les seves formes humanes. Alguna cosa havia canviat, tots se sentien més a prop dels seus companys, amb més ganes d’ajudar-se i cuidar-se.
Tenien un somriure discret marcat a la cara . Es miraven de reüll i pensaven : qui sap si els companys i companyes han viscut el mateix que jo?…
Mai ho sabrien i tampoc tenien ganes d’esbrinar-ho, perquè el que si sabien era que cada dia es tornaven una mica més bones persones.