1 d’abril del 2014 – Barcelona
Hola, estimat amic de paper. Soc en Roger. Avui el calendari marca per primer cop set anys de la meva vida i, tot i que m’han regalat muntanyes de joguines, el tresor més preuat és aquest diari de tapes dures i olor de tinta nova. Vull que coneguis el meu món, començant per la meva família, que és com un circ meravellós on mai no s’apaguen els focus.
La meva mare, la Pilar, és una maga dels fogons; converteix qualsevol ingredient en un plat que t’abraça l’estómac. El meu pare, en Josep, és la persona més amable i graciosa de la galàxia; els seus acudits són la medicina per a qualsevol dia gris. També hi ha la Clàudia, la meva germana de sis anys, tan treballadora com una formigueta incansable. I no em puc oblidar dels avis, uns teixidors d’històries experts a esborrar la línia entre la realitat i la fantasia, ni de la tieta Jana, que és pura energia. Som una multitud! Però em sento el nen més afortunat del món perquè a casa nostra, l´avorriment està prohibit i la vida sempre és una festa de colors.
Per rematar-ho, la mare ens ha deixat de pedra amb una sorpresa majúscula: ens ha apuntat a un concurs televisiu! El repte sembla tret d’un conte: dues famílies han de conviure en dues realitats oposades. Qui millor s’adapti al luxe i a la duresa de la modèstia, guanyarà un premi de 500.000 euros! El cor em batega a mil per hora, estic a punt d’explotar d’emoció!
25 d’abril del 2014 – Barcelona
Perdona’m, diari, per aquest silenci tan llarg. No t’enfadis, però he anat més atabalat que una baldufa! Els deures de l’escola s’han acumulat i t’he hagut de deixar una mica de banda.
Tinc tantes ganes d’explicar-te coses… El passat dia 23 vam celebrar Sant Jordi. Com mana la tradició, l’escola es va vestir de gala. Va ser una jornada màgica: van lliurar els premis literaris, vam fer manualitats tacant-nos els dits de colors i vam visitar la plaça del barri. Haguessis vist els carrers! Eren un riu de gent navegant entre muntanyes de llibres i un oceà de roses vermelles que perfumaven l’aire de primavera. Es respirava una felicitat contagiosa!
28 d’abril del 2014 – Barcelona
Estimat diari, agafa’t fort perquè no t’ho creuràs! Avui, el telèfon ha trencat la calma de la tarda i, després de despenjar, la mare s’ha posat a fer bots com una pilota de goma! Els seus crits d’alegria gairebé trenquen els vidres mentre corria a abraçar-me com si no m’hagués vist en anys. Ens han escollit! Som oficialment els protagonistes d’aquesta aventura televisiva. Quina alegria!
4 de maig del 2014 – Barcelona
Avui hem posat cara als organitzadors del concurs. Ens han bombardejat amb informació, però una norma m’ha caigut com un galleda d’aigua freda: només podem portar cinc objectes a la maleta. La meva decisió, però, ha estat més ràpida que un llamp: quatre peces de roba imprescindibles i… tu. Sí, diari, vindràs amb mi. Un viatge tan èpic mereix quedar gravat a les teves pàgines.
El més misteriós és la cita: dia 14 de maig, a les dues de la matinada, sota l’ombra imponent de la Sagrada Família. Allà, davant del gegant de pedra, ens esperarà una furgoneta que ens portarà cap al desconegut. Els nervis em fan pessigolles a la panxa.
15 de maig del 2014 – Barcelona
El misteri s’ha resolt: ja coneixem els nostres rivals. Venen de Malgrat de Mar, un poble on el mar besa la sorra. Diuen que viuen en una caseta groga com el sol anomenada «La Casa dels somriures». L’Olívia, que té la meva edat, m’ha explicat coses raríssimes: diu que a casa seva les olles ballen el vals, que el seu gat Mussol és tan rodonet que sembla un coixí amb potes i que a casa seva hi viu un vent que es diu Vent Joguines. Un vent? Jo crec que té molta imaginació, però ho deia amb uns ulls tan brillants que gairebé la crec.
1 de juny de 2014 – La Mansió
Hem aterrat al paradís. La primera casa és una mansió de pel·lícula, immensa i majestuosa, que fa una olor dolça i acollidora de canyella. Aquí hem conegut a fons la família de Malgrat: l’Olívia, l’Oliver i els seus pares. Són gent senzilla, d’aquelles que porten la bondat escrita a la cara, tot i que es nota que les seves butxaques han patit hiverns llargs. Malgrat tot, la seva rialla és constant.
L’Olívia m’ha ensenyat el seu tresor més estrany: un potet de vidre buit on diu que guarda «confeti d’aire» de casa seva. Diu que així porta l’ànima de la seva llar al bolso. Sembla un objecte sense valor, però per a ella és un diamant invisible.
La mansió és plena de racons increïbles: té una biblioteca antiga carregada de mil i una històries interessants, un cinema on poder veure les millors pel·lícules creades, sala de jocs, piscina d’aigües cristal·lines, desenes d’habitacions i un jardí que sembla pintat amb els colors de l’arc de Sant Martí, desprenent aromes florals que embriaguen els sentits.
7 de juny de 2014 – La Mansió
Avui és l’últim dia a la mansió. Han sigut dies excepcionals! Les dues famílies hem gaudit de tots els moments que hem compartit junts. La veritat és que, en un espai tan agradable, és ben fàcil passar-ho bé!
14 de juny de 2014 – El pis pobre
Aquesta setmana ha estat una bufetada de realitat. Ens han tancat a un pis minúscul, una capsa de sabates grisa i humida on gairebé no tenim menjar. Avui, però, ha passat un miracle. Estàvem tots asseguts, amb l’ànim per terra i la gana rosegant-nos l’estómac quan, de cop, una ràfega de vent ha entrat per la finestra.
No era una corrent d’aire normal; era càlid i semblava portar purpurina invisible! Les quatre llaunes tristes de la cuina han començat a tremolar i ballar com si celebressin una festa major.L’Olívia ha cridat amb els ulls plens de llàgrimes d’alegria: “És ell! El Vent Joguines ens ha trobat!”. En aquell instant màgic, la gana i la tristor s’han evaporat. Una onada de felicitat ens ha inundat el cor. Ens hem adonat que les parets de luxe no importen; el que compta és l’escalfor de la gent que t’estimes.
15 de juny de 2014 – Un final inesperat
Avui ens hem llevat amb la notícia més terrible que un es podia imaginar… L’Oliver, el nen petit de la família, ha emmalaltit. Un problema respiratori ha provocat l’ingrés hospitalari del petit i, conseqüentment, la família ha abandonat el programa. Això ha provocat que la nostra família sigui la guanyadora del premi. Un final agredolç a causa de la situació.
21 de juny de 2014 – El gran pla
Avui hem rebut el premi de 500.000 euros! Però la victòria tenia un gust amarg sabent que l’Olívia i els seus estaven passant dificultats. No ho podem permetre.
Així que hem activat el “Pla veïns”. Amb la meitat del premi, hem comprat la casa del costat de la nostra. Ara, la Casa dels Somriures s’ha traslladat paret amb paret amb nosaltres. Aquella casa groga de Malgrat de mar omplirà d’alegria el nostre veïnat. La mare de l’Olívia ens oferirà les millors cançons d’òpera mentre cuina, el Mussol, aquell gat-coixí, adoptarà el nostre sofà com a tron real. L’Oliver tornarà a ser un nen ple d’energia i salut; i l’Olivia i jo serem els millors amics per sempre més!
23 de juny de 2014 – Reflexió
M’he adonat d’una gran veritat: la riquesa no és mesurada en monedes, sinó en moments. L’Olívia m’ha ensenyat a mirar el món amb ulleres de colors; fins i tot el desordre pot ser una festa si tens l’actitud correcta. Ara, cada cop que una brisa fresca recorre el passadís, somric, perquè sé que el Vent Joguines passa a saludar-nos.
1 de setembre de 2025 – Universitat de Vic
He trobat aquest diari vell i polsós fent la maleta! Sembla mentida, però han volat onze anys. Ara soc un jove de divuit anys a punt de començar una nova etapa: la universitat. I no hi vaig sol; marxo amb l’Olívia. Hem llogat un piset prop de la facultat. Ella encara guarda com un tresor aquell potet amb «confeti d’aire» de Malgrat. He decidit que tu, vell amic, també vindràs amb mi. Estic segur que, si mai els exàmens ens ofeguen o l’estrès ens guanya, el Vent Joguines apareixerà per fer ballar els apunts sobre la taula, recordant-nos aquella lliçó eterna: la vida, si es cuina a foc lent i amb somriures, sempre té un gust deliciós.
Adéu, diari. Comença una nova aventura.
