La Janna vivia en la darrera casa del carrer, a l’extrem del barri; al costa hi havia una petita plaça i, una mica més enllà, començava un espai natural protegit anomenat la Mitjana.
S’hi havia mudat feia una setmana. S’hi trobava bé però no s’hi havia acabat d’acostumar encara. Ja era pràcticament adolescent i no podia deixar de pensar en la seva antiga llar i en tots els records d’infància que allí hi tenia guardats.
Mig endormiscada al sofà de la nova casa, contemplava les petites llums de Nadal que pampalluguejaven suaument. No brillaven amb força —semblaven tímides, gairebé porugues—però tenien el poder de despertar-li records antics, enterrats en algun racó de la memòria. De sobte, una nadala va ressonar a l’ambient. Aquell vers conegut la va transportar lluny en el passat, com si el seu cor hagués alçat el vol just en el moment en què el Sol s’amagava darrere l’horitzó:
Per a ella la seva antiga llar era com un regal de Nadal embolcallat amb versos de nadales. Era el caliu de la família cantant el “Fum, fum, fum” a la vora d’un foc que l’acaronava i li parlava. Era l’alè del tió tapat amb una flassada, preparat per “cagar” il·lusió sota un avet vestit de gala. Era la companyia de les figures d’un pessebre que, amb el llampurneig de les llums de colors que l’il·luminaven, semblaven moure’s lentament per damunt la molsa. Tot plegat no era més que la tebior i l’escalfor de les persones amb qui l’havia compartida, a qui estimava i per quines se sentia estimada.
Aquelles nits de desembre eren glaçades, i la joia no venia de l’abundància sinó de la senzillesa. Ara, des del present, entenia que tots aquells records d’infància continuaven vius dins seu i mai no s’havien esvaït. Mentrestant, la son es va anar apoderant de tots aquells pensaments que, poc a poc, es van anar barrejant amb els somnis. L’endemà era festa i la Janna va baixar a la plaça que hi havia a l’entrada del parc natural.
Assegut en un banc, hi havia un nen més o menys de la seva edat amb roba desgastada, aspecte pobre i expressió trista. Es va asseure al seu costat i es van donar a conèixer. Es deia Mazen i li va explicar la seva història. Ell i la seva família eren refugiats de la guerra de Síria i vivien temporalment en una vella caravana des de feia dos anys, ara cap aquí, ara cap allà, sense tenir mai un lloc fix.
Aquell mateix dia, la Janna, amb el permís dels seus pares, el va convidar a casa a dinar. Li van donar de menjar, roba usada però neta i sabates en bon estat. Durant el dinar els va explicar que cada dia anava a passejar pel parc natural de la Mitjana perquè el fascinava. Aquests passejos li havien inspirat una història, que havia acompanyat amb dibuixos, i que reflectia perfectament la seva situació. Era una faula i va començar a contar-la d’aquesta manera:
“Hi havia una vegada un ocellet que volava molt lluny per trobar un lloc on viure. El seu bosc s’havia fet trist: alguns arbres estaven cremats, altres buits, i ja no hi havia nius segurs on dormir. Quan arribava la nit, l’ocellet tenia fred i por. L’ocell va arribar al bosc de la Mitjana quan el dia ja declinava. Venia d’una terra on els nius s’ensorraven abans que poguessin acollir vida. No era que faltessin branques, sinó voluntat: moltes restaven apilades, tancades, reservades per a ocells que feia temps que no tornaven.
Mentrestant, els que encara volaven dormien al ras, exposats al vent i a la por. L’ocell no havia marxat per caprici. El seu bosc d’origen s’havia tornat inhabitable. El foc, l’abandó i el crit constant del depredador havien fet impossible arrelar-hi. Allà, viure s’havia convertit en un malson, no en un dret. I quan la vida deixa de ser un dret, el vol esdevé obligació.
—Hi ha lloc per mi? —va preguntar l’ocell, aturant-se al marge del riu. Les seves ales tremolaven. No pel fred, sinó pel cansament de tant buscar. Davant seu, els nius s’amuntegaven a les branques més altes, ferms, antics, ben protegits.
—D’on vens? —va demanar una cadernera que feia de sentinella.
—D’un bosc on ja no es pot viure —va respondre l’ocell—. Tot és recremat. Els arbres
són buits i el depredador, rei de la guerra, hi fa llei. Allà, ni els nius resisteixen.
Un pardal va piular amb desconfiança:
—I per què has vingut aquí?
—Perquè aquí encara corre el riu —va dir l’ocell—. I perquè diuen que aquí hi ha lloc
per fer niu.
La cadernera va sospirar.
—Lloc n’hi ha… però no és fàcil. Els nius són escassos, cars de mantenir, i molts fa
temps que no s’usen, tot i que ningú els deixa.
—Jo no demano gaire —va dir l’ocell—. Només un racó. Puc ajudar a refer branques,
puc cantar al riu, puc cuidar el bosc.
—Tots diuen el mateix —va replicar un gaig—. I després el niu s’omple massa.
L’ocell va abaixar el cap.
—No vull prendre el niu de ningú. Només vull viure sense por.
El riu va fer un petit remolí.
—Recordeu —va murmurar— que els nius buits no donen escalfor.
Un silenci incòmode va planar sobre el bosc.
—Qui decideix això? —va preguntar l’ocell amb veu prima—. Qui diu qui pot quedar
se?
La cadernera va mirar les branques altes.—No ho decidim sols. Hi ha normes antigues, nius tancats per costum, branques reservades per ocells que no hi tornen.
—Mentrestant —va dir l’ocell— dormim al vent.
Una oreneta va baixar volant ràpid.
—Aquest cant… —va dir—. No és un cant d’ocell de pas. És un cant de qui vol arrelar.
—Deixa’m provar —va suplicar l’ocell—. Si no canto bé, si no cuido el niu, me’n vaig.
El riu va brillar amb la llum del capvespre.
—Doneu-li un lloc —va dir—. L’habitatge no és un premi, és un dret.
La cadernera va assentir a poc a poc.
—Hi ha un niu vell, mig oblidat —va dir—. No és perfecte, però pot tornar a viure.
Els altres ocells van dubtar, però ningú no va protestar.
Quan l’ocell es va enfilar al niu, va sentir el caliu a la pell.
—Gràcies —va dir—. Amb un sostre, el cant surt sol.
—Recorda —va respondre el riu— que els nius només tenen sentit si s’habiten.
L’ocell va sentir l’escalfor a la pell, com una escata humida acariciada per l’aigua. I mentre el vespre s’estenia, va entendre que aquell ja començava a ser el seu niu.
I aquella nit, al bosc de la Mitjana, un niu buit va deixar de ser-ho”. En acabar de contar la història, les llàgrimes van començar a regalimar galtes avall d’en Mazen fins a contagiar-les a la resta dels comensals.
– Quant n’hem d’aprendre encara, de vegades, els humans dels animals! – va sospirar la Janna.
Participa i vota el conte que més t'agradi
