Em dic Coco. Ara tinc un nom i tothom me’l diu sovint, però abans no en tenia cap. Quan no tens nom, és com si no fossis ningú. Ningú et crida, ningú et busca i ningú se n’adona si desapareixes. Jo era només un gos que caminava pels carrers, mirant la gent passar, sense saber on anar ni què fer.
Viure al carrer és molt difícil. Al principi tenia por de tot. Por dels cotxes, por dels sorolls forts i por de les persones que cridaven. Amb el temps vaig aprendre a escoltar bé. Aprens a saber quan algú s’acosta i si és millor quedar-te quiet o marxar corrent. El carrer fa olor de moltes coses barrejades: menjar, fum, pluja, brutícia i tristesa.
Dormia on podia. A vegades sota un banc del parc, altres cops darrere d’un contenidor gran. Allà no feia tant de vent, però feia fred igualment. El terra era molt dur i sempre estava moll. Quan tenia molt fred, em feia una boleta com una pilota i tancava els ulls molt fort, pensant que potser així el fred marxaria. Però no marxava mai.
A la nit mirava les finestres de les cases. Algunes tenien llum i altres no. Veia ombres de persones caminant, sentia gent rient i olors de sopar. Jo no sabia exactament què era una llar, però pensava que devia ser un lloc on no tens por, on pots dormir sense despertar-te sobresaltat per crits o sorolls.
Cada matí em despertava amb molta gana. La panxa em feia soroll. Caminava pels carrers perquè si caminava no pensava tant. A vegades trobava humans bons que em donaven una mica de menjar. Jo els movia la cua molt fort perquè estiguessin contents amb mi. Pensava que si era bo, potser em portarien a casa seva.Però sempre passava el mateix. Al cap d’una estona marxaven, i jo em quedava sol una altra vegada. Els mirava fins que ja no els veia més. Això em feia sentir trist, però el carrer t’ensenya a no plorar gaire, perquè ningú t’escolta.
També hi havia humans que cridaven o m’espantaven. Alguns feien veure que m’anaven a pegar. Jo ja havia après a fugir abans. Córrer molt ràpidament també és una cosa que aprens quan vius sol al carrer.
Un dia va ploure moltíssim. El cel estava negre i l’aigua queia molt fort. Vaig intentar amagar-me sota un balcó petit, però igualment em vaig mullar tot. Els meus cabells pesaven molt i jo tremolava sense parar. Em sentia molt petit i molt sol. Aquell dia em vaig prometre que si algun dia tenia una casa, no deixaria mai ningú sol sota la pluja. Mai.
Quan va deixar de ploure, vaig caminar sense saber on anava. Les potes em feien mal i estava molt cansat. Vaig arribar a un parc que no coneixia. L’herba feia olor de net i hi havia nens jugant i rient. Em vaig estirar sota un arbre gran perquè ja no podia més. Pensava que aquell dia seria igual que tots els altres.
Mentre estava estirat sota l’arbre, em van venir records estranys. Records d’abans del carrer. Em veia petit, molt petit. Recordava una manta vella però calentona, una capsa de cartró i una veu suau que em deia coses amablement. No recordava la cara, però sí com em sentia: tranquil.
Aquests records em feien sentir content i trist al mateix temps. Content perquè volia dir que algú m’havia estimat alguna vegada. Trist perquè aquella persona ja no hi era.
De sobte, un altre gos es va acostar. Era vell i caminava a poc a poc. Tenia una cicatriu a la pota. Es va asseure al meu costat i no va fer res més. No bordava, no em feia fora. Només estava amb mi. Ens vam quedar una estona mirant els nens jugar. Quan va marxar, em va mirar com si em digués que no estava sol del tot. Això em va fer sentir una mica millor.
Llavors la vaig veure. Una nena estava asseguda en un gronxador i em mirava molt. No cridava ni corria. Baixava i pujava a poc a poc. Després se’m va apropar amb molta cura.
—Hola —va dir fluixet.
Em va tocar el cap molt suaument. Jo no em vaig apartar. Em va agradar. Sense adonar-me’n, vaig moure la cua. El meu cor bategava molt de pressa.
La nena va tornar amb els seus pares. Em van portar aigua neta i menjar calent. Jo menjava molt lent, perquè em feia por que marxessin i em deixessin sol. Però no ho van fer. Es van quedar amb mi, parlant-me com si ja em coneguessin de sempre.
Quan van començar a caminar, jo els vaig seguir. No sabia on anàvem, però alguna cosa dins meu em deia que no parés. Tenia por de confiar, però també tenia esperança, i l’esperança era una cosa nova per a mi.
Van obrir una porta gran. Jo sempre havia pensat que les portes eren màgiques perquè veia a les persones entrar i desapareixien. Quan vaig entrar, el terra era calent i no feia fred. Tot feia bona olor. No hi havia soroll de cotxes ni crits.
Els primers dies dormia a prop de la porta per si em feien fora. Però cada matí em despertava i encara hi eren. Em donaven menjar, em parlaven, em cuidaven i em deien Coco. Aquell era el meu nom. Quan el sentia, em sentia important.
Em van donar una manta només per a mi. Em van portar al veterinari. A mi em feia molta por, però em van agafar la pota i no em van deixar sol en cap moment. Vaig entendre que cuidar algú vol dir quedar-se amb ell en els moments difícils.
Vaig aprendre a jugar amb una pilota, a esperar quan em deien “quiet” i a dormir tranquil tota la nit. Vaig aprendre que el sofà és millor que el carrer i que quan algú marxa, normalment torna.
Un dia va tornar a ploure molt fort. Jo estava dins de casa, estirat sobre la meva manta.
Escoltava la pluja contra la finestra, però ja no tenia por. Aquell dia ho vaig entendre tot.
Una llar no és només una casa.
Una llar és tenir un nom, tenir algú que et cuidi i saber que ja no estàs sol.
Ara dormo tranquil. Somio coses bones i boniques. I quan em criden, sé que em parlen a mi.
Així és com jo, Coco, vaig trobar una autèntica llar.
