Per fi ja hem arribat a Buenos Aires. Buff! Què cansat estic; he estat més de 13 hores sentat a l’avió!!! No recordava que Barcelona fos tan lluny d’Argentina. Fa tres anys ens vam haber d’anar a viure a Badalona per culpa de la feina del pare i, ara, per fi, tornem a casa. Les imatges d’aquells primers dies s’amunteguen al meu cap, el silenci és el que més em va costar suportar, estava acostumat al soroll; a l’Argentina vivíem en la mateixa casa els avis, els tiets i nosaltres….Imagina’t quin xivarri!
Sort que ens venen a buscar els tiets perquè encara ens queda un bon camí cap a la Plata… Una altra hora de viatge!….. Buffffff!! Quin viatge més llaaaarg…. Quines ganes d’arribar!!
Mira! Allà hi són els tiets Antonella i Pablo!! Quant temps feia que no els veia. Estan canviats, estan més arrugats. Els tiets m’han fet una abraçada gegant, quina alegria tornar-los a estrènyer. Els pares i tiets s’han emocionat molt de retrobar-se i ara cap a casa!
Ja som a la furgoneta. El trajecte s’ha fet curt, no han parat de xerrar de coses més coses i de tan feliços que estan de tornar a estar junts una altra vegada.
Per fi ja hem arribat! El Jack i la Lola han vingut corrents, brodant com bojos cap a nosaltres. No han parat de saltar i llepar-nos la cara. Els tiets i els pares estan traient l’equipatge, que estrany, no hi ha ningú esperant-nos, pensava que estarien els meus cosins, però no hi són. Estaran comprant? Ens estaran preparant una festa de benvinguda? Estaran embolicant regals per a nosaltres? Estaran a l’escola? L’he preguntat al tiet per ells, però està parlant amb el papa i no em fa cas.Miro cap al davant i veig la façana de la casa, l’han pintat, ara és de color blanc. Les portes i les finestres de fusta són de color marró, la porta principal l’han canviat, té un petit vidre a la part de dalt; hi ha un timbre i també una càmera!
Anem cap a l’entrada carregats amb les maletes, estan plenes de roba, sabates i sobretot no podia faltar la Nintendo Switch, no podria viure sense ella! Algunes d’elles van abarrotades de regals pels tiets, pels avis i pels cosins, la mare va començar a comprar compulsivament coses i més coses quan van decidir tornar a viure a l’Argentina.
Obro la porta, les mans em tremolen, m’està costant obrir-la, grinyola una mica…
Unes papallones em comencen a pujar per l’estómac; m’envaeix la nostàlgia i començo a recordar aquells moments jugant amb els cosins i fent entremaliadures.
Els papes ens castigaven sense poder jugar a la Nintendo, tot i que a vegades, per sort, no s’adonaven i nosaltres dissimulàvem com si no haguéssim fet res. Faig un pas cap a dins i SORPRESA!!!! Estan tots esperant-nos!!! Tots els tiets, tots els cosins, els avis……. TOOOOTS!!!! Em quedo paralitzat, bocabadat i un riu de llàgrimes comencen a sortir-me dels ulls. Corro cap als meus cosins i de cop i volta sento com m’enlairen, m’estrenyen, m’abracen, em donen cops a l’esquena, em donen la mà, em tornen a picar a l’esquena, tots plorem i riem alhora.
No hem parat de menjar i xerrar tota l’estona. Els pares i els tiets ens han fet anar a dormir, deien que era molt tard. Ens hem esperat que tots s’adormissin i d’amagat ens hem posat a jugar a la Nintendo. La meva germana, la Glòria, s’ha anat a xivar i els pares han vingut, ens han renyat i ens han tret la Nintendo. Ens hem posat a riure i encara s’han enfadat més.
Ara ja estic a la meva habitació, dormo amb la Glòria, la meva germana bocamolla, Uggggggggg! Tombat en el llit, m’he posat a pensar amb tot el que ha passat, quindia més intens!!!!! Començo a estar cansat, m’arrauleixo entre els llençols, fan olor del sabó de la iaia. Se’m tanquen els ulls, vull continuar despert, però l’esgotament d’aquest dia fa que se’m faci impossible aguantar, just abans de quedar-me adormit, penso que, després de tant esperar, per fi, torno a estar a la meva llar.
