Estaven a punt d’acabar les vacances de Nadal. Aquell dia, En Marc i la Laia, com tots els divendres, van anar a casa els avis. Allà els esperava el seu berenar preferit: galetes amb llet. Després de deixar les tasses tan netes com si mai haguessin estat plenes, es van mirar sense dissimular l’avorriment. L’àvia, que sempre tenia bones idees i havia vist com en Marc no parava de badallar i la Laia ja demanava el mòbil a la seva mare, els va fer una proposta: que l’ajudessin a netejar la xemeneia.
Els dos germans, entusiasmats, van acceptar de seguida, així que sense perdre temps, es van posar mans a l’obra. Quan ja feia una bona estona que netejaven, en Marc es va recolzar en una de les totxanes. De sobte, entre la cendra i la pols, un objecte brillant va cridar la seva atenció.
–Laia, mira això!
–És una clau? Què deu fer aquesta clau aquí?
–Jo què sé, potser obre una cambra secreta.
Tot d’una, l’àvia que els sentia des de l’habitació s’hi va unir a la conversa i amb veu de clau (si és que pots imaginar com parla una clau) va dir:
–Jo soc la clau que obria un palau, on vivia el vostre besavi, anomenat Arnau. Un encanteri el convertí en gripau i vaig acabar tancada al seu cau. Però aquell gripau no era pas un babau i, valent, va pujar a sobre d’una au. Volia tornar al seu palau mentre volava pel cel blau. Però el foc encès d’una xemeneia el va enlluernar i encara sento el seu crit mentre jo queia, que suau em deia: torna amb mi, estimada clau, no m’abandonis si us plau!
La Laia i en Marc miraven l’àvia amb els ulls com taronges. S’havia inventat tot allò en un moment! Tots tres van esclatar a riure.–Que divertit, àvia! Com se t’ha acudit aquesta idea?
–Abans no teníem tants jocs com vosaltres, de la nostra imaginació sortia el joc més màgic.
Tots tres van fer silenci, i en aquell silenci semblava que algú volia dir alguna cosa:
–Tic-tac, tic-tac, soc el rellotge i estic ben amagat, però si pares atenció potser em podràs trobar. Tic-tac, tic-tac, soc l’objecte més antic d’aquesta casa i si toco les dotze un cotxe puc convertir en carabassa. Tic-tac, tic-tac, controlo la porta i em diverteixo veient que els que entren aquí sempre s’ho passen bomba.
La Laia no s’ho podia creure. El seu germà havia entrat de ple al joc de l’àvia i havia improvisat una història com si ell mateix fos el rellotge del rebedor. En Marc i l’àvia miraven la Laia que, quan va veure que li tocava el seu torn, va agafar el primer que va trobar: la llanterna de l’avi!
–Penseu que jo no tinc cap història? Doncs ja no teniu escapatòria!
I va començar:
–Jo soc el lot, un dia el Marc em va agafar per anar al bosc, però li vaig caure a terra i em va salvar un animalot. Amb amor, li vaig il·luminar el camí i, xino-xano, em va portar fins aquí. Quan l’avi em va descobrir a sobre la xemeneia em va fer dormir, però de tanta calor com vaig passar, mai més he pogut tornar a funcionar.
L’àvia i el Marc aplaudien just quan la mare arribava per avisar-los que era l’hora de marxar.
–Ara no podem marxar, mare! –va dir en Marc–, és un joc increïble.
–A què jugueu?–va preguntar ella.–Inventem històries que rimen sobre objectes de casa dels avis. És com si cada objecte tingués una història per explicar.
La mare els va mirar amb un gran somriure. Després, es va girar cap a la xemeneia, on hi havia una fotografia de la família, la va agafar com si fos un tresor i amb una veu dolça va començar:
–Soc una foto ben especial, tots els que em miren s’ho passen genial. La meva imatge els fa recordar tots els moments que junts hem passat. Aquell estiu a la platja va ser el millor viatge, la Laia ja era a la panxa i el Marc tot el dia banyant-se. La família és un gran tresor, ens omple el cor amb el seu amor. És millor que cap lingot d’or i amb un somriure ens treu el dolor.
Quan la mare va acabar la seva intervenció, ningú no va dir res durant uns segons. A la sala només se sentia el tic-tac del rellotge i el crepitar de la xemeneia que ja començava a cremar. La Laia va mirar al seu voltant: la clau damunt la taula, la llanterna apagada, el rellotge marcant l’hora i la fotografia que encara tenia la mare a la mà. De sobte, ho va entendre:
–Aquesta casa, no és només una casa.– va dir fluixet.
–És una llar. – va afegir el Marc.
L’àvia va somriure i emocionada va dir:
–Una llar no es construeix només amb parets i un sostre. Es construeix amb rialles, plors, abraçades, històries i temps compartit. Cada objecte guarda un trosset de la nostra vida i tots junts fan que aquest lloc sigui especial.
En Marc, escalfant-se les mans davant la xemeneia va dir:–Per això aquí sempre passen coses màgiques.
–Perquè hi ha amor. – va continuar la Laia.
Tots quatre es van abraçar.
Mentre es posaven els abrics per marxar, en Marc i la Laia van pensar que per molt que passessin els anys aquella casa sempre seria el seu refugi, perquè la llar és allà on sempre volem tornar.
