La Blanca i el Joan, diferents maneres de dir «llar»

La Blanca i el Joan tenen vuit anys i viuen a Cambrils. Van a la mateixa classe de l’escola la Bòbila, però la seva història va començar molt més lluny.
La Blanca va néixer a Veneçuela i és de pell moreneta. Allà té la seva casa, la seva família i els seus costums. Però la situació del país és difícil i un dia la Blanca i la seva mare, la Mònica, van agafar un avió i van marxar cap a
Cambrils.Quan van arribar, tot va ser nou per a la Blanca: l’escola, el menjar i la llengua. Al principi li va costar adaptar-se, però a poc a poc va començar a sentir-se una
mica millor.
Un matí, a la porta de l’escola, la mare de la Blanca i el pare d’en Joan, que es diu Jordi, es van conèixer mentre esperaven els nens. Van començar a parlar cada dia, es van fer amics i, sense adonar-se’n, es van enamorar.
A partir d’aquell dia, el Joan i la Blanca es van convertir en germans.
Al començament no va ser fàcil. Tenien costums diferents i havien d’aprendre a compartir.
Els divendres al vespre, el Joan es tornava boig! Tocava arepas per sopar!
El primer dia no les va voler ni tastar. Però el seu pare va insistir, en va provar una mica… i de seguida es va convertir en el seu menjar preferit.
A la Blanca, en canvi, el que més li costa és aprendre català. Per això va a classes de reforç amb la senyoreta Elisa. El Joan l’ajuda a fer els deures i cada tarda miren junts els contes de la pinya. A poc a poc, la Blanca comença a
parlar català i cada vegada li agrada més aquest idioma.
Un altre dia, la Blanca va descobrir els castells. El primer cop que va veure en Joan fent d’enxaneta, a dalt de tot d’una torre enorme de persones, no s’ho podia creure. Ella i la seva mare tremolaven, però estaven bocabadades.
Al cap d’un temps, la Blanca també es va animar. Ara puja a l’esquena de totes aquelles persones i arriba al cim del castell.
Un dia, a l’escola, la senyoreta Estefi explica a la classe que participaran en un concurs d’escriptura. Han d’escriure un conte sobre la “llar”.
—Què és la llar per a vosaltres? —pregunta.
Al principi costa parlar, però el Gael s’anima i diu que la llar és casa seva. L’Anna explica que ella on està millor és a casa amb la seva família. La Dafne diu que té dues cases: la de la mare i la del pare. L’Ariel explica que té germans grans a l’Argentina però viu aquí amb la mama, el papa i el seu germà, que només és fill de la mare i n’està molt orgullós.
Així, un darrere l’altre, tots comparteixen la seva idea de llar. Quan arriba el torn del Joan, diu ben convençut:
—A mi m’encanta ser germà de la Blanca.
La classe es queda sorpresa.
—Com pot ser? —pregunta la Layla.
—No us assembleu gens! —afegeix la Marta.
Aleshores, el Joan i la Blanca expliquen la seva història. Expliquen que, tot i que al principi els hi va costar adaptar-se, decideixen barrejar els costums dels dos països.
El pare d’en Joan cuina un arròs de galeres de Cambrils que encanta a la Blanca i a la seva mare. La Blanca ensenya a ballar joropo, el ball típic de Veneçuela. I el Joan els ensenya a ballar sardanes.
Aquell dia, tots entenen una cosa molt important.Hi ha moltes famílies diferents i moltes maneres de dir “llar”. Però totes tenen una cosa en comú, la llar és allà on et sents estimat i segur.
I per acabar bé el matí, tots van esmorzar coca amb xocolata per l’aniversari de l’Anas.
I com diu l’Óscar Dalmau, “Conte contat per a gossos i gats, la Pinya ja té els ulls tancats”.