Un robot a l’escola

Ens trobem a l’any 2145 i el nostre col·legi celebra dos-cents cinquanta anys de vida! La direcció ha decidit que, aprofitant aquest esdeveniment, contractaran el primer robot professor de l’escola, igual que han fet diferents centres de la nostra ciutat. Sembla que aquesta proposta ha funcionat molt bé en altres escoles, ja que té avantatges respecte als professors de carn i ossos: no es posen mai malalts, són puntuals, molt intel·ligents, no s’equivoquen mai i no cal que es preparin les classes, perquè el seu sistema operatiu té tot el que necessiten saber. El robot en qüestió arribarà dilluns a primera hora del matí i substituirà el professor de matemàtiques, el senyor Mateu, que té la grip.
L’arribada del robot, però, no va ser exactament com esperaven. Voleu saber tot el que va passar? Doncs continueu llegint…
El dia que va arribar el robot, les famílies van rebre el següent missatge:
“Aquest dilluns el robot F13 s’ha incorporat a l’escola i ha arribat puntual a la seva primera classe de 5è. Els alumnes s’han quedat molt sorpresos, ja que no sabien com reaccionar. És ben normal, perquè és la primera vegada que un robot entra a l’escola. Tot i això, la classe de matemàtiques s’ha dut a terme amb una tensa normalitat. Però bé, era el que s’esperava, ja que la situació és molt nova i els alumnes s’hi hauran d’anar acostumant.”
Al cap d’uns quants dies de l’arribada del robot F13, en Martí i l’Eva, que són els representants de la classe, van parlar amb els companys per conèixer què en pensaven del nou “professor” i tots van decidir d’anar a parlar amb la
directora. Volien transmetre l’estranya sensació que havien tingut de manera general.
A classe de matemàtiques, l’F13 havia explicat una sèrie de problemes que la majoria sabien fer, però en Pau va tenir dubtes i en preguntar-los al robot aquest només sabia explicar el procediment d’una única manera, i ho anava repetint una vegada i una altra. En Pau estava bloquejat, no trobava la manera de fer entendre al robot que no podia tirar endavant i va començar a plorar. L’F13, en veure que en Pau no responia a les seves qüestions i només plorava de forma tímida per vergonya, va fer mitja volta i va continuar amb la classe com si en Pau fos invisible. La resta es van quedar congelats per la fredor amb què el robot es comportava, ja que no hi estaven gens acostumats.
Normalment, els professors s’esforçaven per explicar una vegada i una altra el tema fins que tots l’entenien. I en especial, el sr. Mateu sempre s’inventava jocs i propostes diferents perquè tots comprenguessin millor els procediments per fer els problemes matemàtics.
El senyor Mateu era el seu professor de matemàtiques des que van començar primària. Explicava la matèria entusiasmat, es notava que li agradava moltíssim el que feia, els coneixia bé. Sabia, per exemple, que en Pau tenia dificultats per entendre les matemàtiques i ell amb l’empatia i l’afecte que el caracteritzava sempre trobava el moment i la forma d’explicar-li allò que no entenia, cosa que l’F13 ni tan sols havia intentat. De fet, el robot ni tan sols s’havia adonat que en
Pau estava preocupat a les seves classes, ja que era incapaç de detectar les emocions dels altres.
Els alumnes van començar a baixar el seu rendiment en la matèria. Abans, el senyor Mateu posava reptes matemàtics cada setmana, que per a ells eren uns jocs molt divertits i motivadors. Ara, en canvi, feien deures de forma mecànica sense entendre el que feien, no tenien la mateixa il·lusió. Ja no preguntaven a classe el que no entenien, ja que el robot no els donava les respostes que ells esperaven.
Els pares i mares, que en un primer moment els va semblar una bona proposta tenir un robot professor, es van adonar que els seus fills ja no anaven tan motivats a l’escola. Així doncs, van entendre que l’educació no podia continuar en mans d’un experiment com aquest, ja que la relació amb el professor era molt important per estar preparats per aprendre.
El senyor Mateu va tornar de la seva baixa, ja estava recuperat i amb la il·lusió de retrobar-se amb els seus alumnes. Tenia al cap un munt de propostes per continuar amb les seves classes. Aleshores, es va trobar amb l’F13, que a partir d’aquell moment seria el seu company fins a acabar el curs. Al principi, no li va fer gens de gràcia haver de compartir classe amb un robot, però més endavant es va adonar que podria tenir molts avantatges. Tots dos haurien de buscar la manera de col·laborar per tirar endavant la classe.
Amb aquesta col·laboració es va obrir una nova oportunitat. L’F13 seria 100% cap i el senyor Mateu hi posaria el cor i l’experiència. Totes dues parts són necessàries perquè la classe rutlli i els alumnes aprenguin. Si bé el robot sabia perfectament tots els temes i podia preparar exercicis sense parar, el senyor Mateu podia atendre millor tots els alumnes, en especial, aquells que més dificultats tenien.
Tant alumnes, direcció i pares i mares es van adonar que encara que la tecnologia avanci per millorar la nostra vida, l’educació havia d’estar en mans de persones, que coneguin els nens i les nenes, que els entenguin, que els sàpiguen ajudar, que es preocupin per ells, que vagin més enllà d’una simple explicació… En definitiva, que arribin al cor dels infants, un lloc on no podrà arribar mai una màquina.