Vet aquí una vegada, en una bonica escola de Cambrils, un grup de nens i nenes de segon que treballaven en un projecte molt especial: la construcció d’una màquina del temps! Mentre ho feien anaven planejant on viatjarien:
—Jo vull anar a l’època dels dinosaures! —va dir l’Àlex a la Dhanusha.
—A mi m’agradaria veure com serà Cambrils d’aquí a cent anys —va comentar l’Emma a l’Elsa.
—Jo vull saber si en el futur hi haurà cotxes voladors! —va exclamar el David.
—A mi m’agradaria anar al passat i conèixer la meva besàvia —va explicar l’Èlia a la Sara.
I va arribar el dia en què la màquina va quedar acabada. Però hi havia un petit problema: l’aparell no arrancava.
Era desembre i ja tenien el tió al passadís de l’escola, tapadet amb una manta. La Violeta va anar a portar-li una mandarina i… SORPRESA! A la vora del tió va trobar una capseta embolicada.
La nena va córrer cap a la classe i davant de tothom va obrir aquell regal. A dins hi havia una estranya peça, brillant com un diamant. El Lucas de seguida va lligar caps:
— És la clau que serveix per engegar la màquina del temps!—va endevinar el noi.
La Marina va agafar la peça lluent i la va posar dins un petit forat que hi havia al costat del botó verd. En aquell instant l’aparell es va il·luminar!
Els primers d’entrar a la màquina van ser la Nora, l’Alai, el Daoud i el Dylan. Van girar la roda, van seleccionar la pestanya del passat i, en un tres i no res, van aterrar al bell mig d’una esplanada, on hi havia un grup d’infants, vestits amb roba apedaçada, que s’ho estaven passant d’allò més bé. Un noi molt simpàtic que es deia Mario va convidar la Nora i el Daoud a jugar amb la seva pilota de drap. Una nena que es deia Maria va convidar el Dylan a jugar amb les seves bales. I l’Alai jugava amb les baldufes del Salva quan, de sobte, el so estrident d’una campana els va interrompre. Els seus nous amics van córrer cap a dins d’una vella escola i ells pujaren de nou a la màquina del temps per retornar al present i explicar les seves aventures a la classe.
Després va ser el torn de la Michelle, l’Erik, el Mohamed i la Laia. Tots quatre van anar a parar a dins d’una aula antiga, on hi havia la Maria i moltes altres nenes que estaven brodant uns mocadors. Quan la mestra els va veure allí plantats es va alarmar, i va manar a l’Erik i al Mohamed que se n’anessin ràpidament a l’escola de davant, que era la dels nens. Un cop dins, un professor molt seriós els va fer seure als pupitres de fusta que quedaven més lluny de l’estufa de llenya, que era al mig de la classe. La veritat és que van passar molt de fred mentre intentaven escriure a sobre d’un paper gruixut, amb una ploma plena de tinta que ho tacava tot. El Mario els va explicar que només tenien dret a escalfar-se els nens que al matí havien portat tions per a cremar. També els va explicar que ell a casa seva tenia un tió enorme reservat per a fer foc durant la nit de Nadal, però que abans que cremés del tot el farien cagar avellanes i torrons tot picant-li a sobre amb un bastó.
Ja de nou al Cambrils del present, la Marcela i l’Assane van anar a buscar la manta del tió de l’escola per a tapar l’Erik i el Mohamed, que havien retornat mig morts de fred. La Laia va explicar com n’era de valuosa la llenya en l’època passada, ja que omplia escoles i cases d’escalfor i llum. I la Martina va comentar que quina sort que ara els nens i les nenes van junts a la classe i poden fer les mateixes activitats. Però l’Arham va explicar que al seu país, al Pakistan, encara avui hi ha moltes nenes que no poden anar a l’escola i els toca treballar al camp o a les fàbriques.
Abans de fer la fila per anar cap a casa, el Neymar i el Matvii van anar a tornar la manta al tió, però aquest havia desaparegut! Al seu lloc tan sols hi havia una nota escrita que deia:
Estimats, seré fora uns dies. Me n’he anat al futur, on la tradició de fer cagar el tió corre un greu perill d’extinció. Les escoles del segle XXII són dirigides per robots que no valoren ni la creativitat ni la il·lusió. Me’n vaig per compartir la meva màgia i avisar als infants del futur que continuïn tenint cura dels tions. Només així podrem seguir amb la nostra missió de fer felices a totes les criatures: les d’ahir, les d’avui i les de demà.
No us preocupeu i aneu preparant els bastons que quan torni cagaré regals per a tothom. Fins aviat. EL TIÓ.
