Trencar-se el peu a vegades és màgic

Hi havia una vegada, dos germans que es deien Noa i Pau que vivien amb els seus pares i l’àvia Roser. Feia un temps que l’avi havia mort i perquè no visqués sola i tingués companyia van decidir que l’àvia anés a viure a casa amb els seu néts que se l’estimaven molt i els hi agradava molt jugar amb ella.
Un diumenge al matí, tota la família van anar a fer una volta i mentre els dos germans estaven jugant al parc amb la pilota nova que els hi havia regalat l’àvia, els pares i l’àvia estaven asseguts en un banc del parc de davant parlant i llegint el diari. De sobte, el Pau va xutar malament la pilota amb tanta mala sort que es va fer molt mal al peu. La seva germana el va ajudar a aixecar però li feia molt mal i els pares van decidir dur-lo a l’hospital.
Després de la visita, la metgessa va dir: -Quina mala sort! S’ha trencat el peu! Haurà d’estar uns dies sense poder sortir de casa. I després haurà de sortir amb cadira de rodes.
El Pau estava trist i enfadat , mentre anava escoltant la metgessa.
Però la Noa s’estimava tant al seu germà que li van venir tot d’idees al cap perquè el seu germà pensés que a vegades trencar-se el peu també pot ser màgic.
Al principi com que el Pau no podia sortir al carrer tal i com li havia dit la metgessa, va demanar permís als pares i li va fer un paisatge molt bonic a la paret de la seva habitació perquè així veiés natura. El Pau quan va veure aquell dibuix tan bonic que li havia fet la Noa es va emocionar.
A l’hora de dinar, la Noa es disfressava de cambrera amb un davantal i un drap al braç i li portava el menjar. El Pau reia.
Quan els pares treballaven, feien el dinar o el sopar, la Noa i l’àvia Roser jugaven amb el Pau a jocs de taula durant els dies que no podia sortir de casa. I quan no estaven ocupats jugaven els cinc junts.
Al cap d’uns dies el Pau ja podia sortir al carrer amb la cadira de rodes. La Noa l’acompanyava amb la cadira fins al parc on a vegades hi trobava amics i amigues i parlaven i reien tots junts. Algun dia, amb l’àvia, anaven al cinema o a berenar xocolata desfeta amb xurros.
El Pau estava fart de portar el peu enguixat però alhora li agradava veure com la seva família l’estimava tant, i com la Noa el feia riure per fer-li passar millor aquests dies enguixat. El moment que el feia riure molt era el moment de pujar al llit. La Noa l’estirava i l’arrossegava com si estigués salvant-lo de dins de l’aigua a punt de ser devorat per un tauró.
Després de molts dies li van treure el guix del peu. En Pau ja podia caminar! Ja podia anar al parc i tornar a jugar amb la Noa i els seus amics.
El que no sabia és que la mare, el pare, l’àvia i la Noa li havien preparat una festa sorpresa en el parc amb tots els seus amics per poder-ho celebrar. I quan ho va veure va fer una forta abraçada a la seva germana i li va dir:
– Gràcies per cuidar-me tant, Noa. T’estimo molt.