La petita escola

Vet aquí un petit poble. Un poble d’aquells que surten a la tele i a les revistes i que et venen ganes d’anar-hi a passar un cap de setmana. Era únic, tenia uns arbres i uns arbustos que semblaven màgics. Una ermita de pedra amb la teulada de pissarra i un campanar que sempre donava les hores puntualment. Un poble històric que estava amagat entre unes muntanyes ben altes. Pels seus camps hi pasturaven vaques i ovelles que menjaven l’herba tranquil·lament. Els dies sempre eren calmats, tant per als animals com per a les persones que hi vivien. La majoria de cases estaven a prop del riu. Entre setmana hi havia una dotzena de famílies. Hi vivien pocs infants, quatre nenes i els dos nens d’edats diferents que compartien una única mestra, l’Elena. Era molt jove, intel·ligent, curiosa i esportista. Feia poc que havia arribat al poble, però s’hi havia adaptat molt bé. Vivia a la casa del mestre amb la seva gossa d’atura. Sovint les classes eren pel bosc. Un dia buscaven bolets, d’altres feien un herbari o estudiaven l’art romànic fent dibuixos de l’església. L’escola era menuda. Només tenia una aula. Hi havia molts prestatges amb llibres, unes taules i unes cadires de fusta de pi, catifes de llana, els ordinadors portàtils al fons, uns microscopis al costat de la finestra… Tenien de tot! Fins i tot, l’escultura d’una girafa de fusta que havia portat un vell pastor del poble que havia viatjat a la sabana africana. Aquella girafa s’havia convertit en l’emblema de l’escola. Li havien posat un nom, es deia Taques.
Els caps de setmana però, hi pujava molta gent de la ciutat que volia respirar aire pur. De vegades eren curosos amb l’entorn. D’altres no el cuidaven gaire. Els nens els miraven des del pont. Algun cop els ajudaven a trobar rutes interessants o els convidaven amablement a recollir les escombraries abans de marxar cap a la ciutat.
Un dia la cartera va entrar a la classe.
– Bon dia noies i nois! – els va dir tan bon punt els va veure treballant.
– Bon dia – van saludar.
– Què hi fas avui aquí? – va preguntar l’Elena que estava estranyada perquè només anava al poble un cop a la setmana, el dimecres – Avui és dilluns!
– Sí, però hi ha una carta certificada per a l’escola. He pensat que seria important – va explicar la senyora amablement.
L’Elena va agafar el sobre i la cartera va marxar, saludant-los a tots amb la mà. Els nens que estaven fent una recerca amb les tablets sobre la prehistòria no s’hi van ni fixar. La mestra va seure i va obrir la carta. Va llegir-la i de cop la cara li va canviar. Va posar aquell full al sobre i el va guardar al segon calaix de la seva taula. El Bruno que era dels més grans i ja feia 5è, va mirar l’Elena i li va dir:
– Què et passa res? Estàs una mica pàl·lida.
– No, no. No em passa res… – va contestar dissimuladament.
– Estàs segura? – va insistir.
– Bé… Classe, veniu cap aquí. Us he d’explicar una cosa…
– Quin misteri… – va dir la Vega.
Els més grans van ajudar als més menuts i van seure en rotllana al voltant de la mestra.
– Sabeu que avui hem rebut una carta?
– Sí… – van respondre uns quants a l’hora.
– Veureu… aquesta carta ens informa que aquest any serà l’últim curs per a l’escola. Diu que com hi ha pocs alumnes, el proper curs haureu d’anar a l’escola del poble més gran. Aquell que hi ha a la vall…
Tothom va callar. Ningú va obrir la boca aquell matí de primavera. No van tenir esma ni de protestar. Van anar a dinar a casa i ho van explicar a les famílies. Aquestes van acordar que es reunirien a l’endemà per buscar una solució. La tarda va ser ensopida. Estaven tristos i l’Elena cada vegada feia més cara de preocupada. Va arribar la nit i el poble va quedar quiet. En silenci. Calmat com sempre. Almenys això semblava…
Entre mig dels arbres i les ombres de la nit la Maria i els bessons Hugo i José, esperaven el moment idoni per entrar a robar a l’escola.
– A les escoles dels pobles petits sempre hi ha els millors tresors. Ordinadors, quadres antics que podrem vendre, fins i tot hi ha diners
guardats als calaixos de la mestra – aquesta era la reflexió que feia la Cap de la Banda Organitzada dels Lladregots de la Vall.
Tots tres estudiaven a l’institut de la vall i havien sentit a dir que l’escola tancaria aquell juny. Els germans bessons sempre escoltaven amb atenció a la Maria. Eren una mica babaus i havien acceptat entrar a l’escola perquè la Maria els havia promès un deu per cent de tot el botí. Pensaven que amb aquells diners es podrien comprar una Nintendo molt moderna. Ella es quedaria el vuitanta per cent de tot. Van caminar lentament fins que van arribar a la part del darrera de l’escola, així no els veuria ningú si passejava pel camí.
– Les parts del darrera sempre estan més protegides – va afirmar la Maria.
– Però si tot està tancat! – va protestar el José.
– Clar, et pensaves que ens esperarien amb la porta i les finestres obertes! – va exclamar la Maria enfadada.
– Vols que trenquem un vidre? – va suggerir l’Hugo que era una mica més espavilat que el seu germà.
– Com ho fem? – va dubtar el José.
– Amb una pedra! Amb què vols fer-ho? – va dir la Maria enfadada.
– Vaig a buscar-ne una – va contestar l’Hugo.
I això ho van fer. Van tirar una pedra al vidre, però aquest no es va trencar. La pedra va rebotar al vidre i va anar a parar al braç del José.
– Babau, m’has donat un cop!
– No sigues quejica! Pitjor seria un trau la cap! – va replicar la cap de la banda – No heu aconseguit ni trencar el vidre d’una escola d’un petit poble com aquest.
– I ara què fem? – va preguntar un bessó.
Van estar una bona estona discutint en quina eina podrien trencar aquella finestra. Van pensar en barres de ferro que no portaven, en trepants que tampoc tenien…
– I amb un martell? – va insistir l’Hugo.
– Un martell? Que potser portes un martell a la bossa? Qui portaria un martell a la bossa amb el que arriben a pesar? – li van preguntar burlant-se’n.
– Doncs, jo. Com anàvem a robar he pensat que seria útil i l’he agafat del taller de l’avi – va respondre amb una veu de satisfacció.
– Parleu més baix, despertareu a tothom! – va recriminar-los la Maria.
– Però sí és ell qui parla fort…
– No, que va! Ets tu que tens una veu que molestaria fins i tot als morts – va dir el José.
Mentre ells dos discutien, la Maria va anar per feina i ella mateixa va trencar el vidre amb una altra pedra. Va treure amb compte els vidres que havien quedat enganxats pel voltant de la finestra. Els va fer callar i van entrar. Estaven a les fosques. No hi veien gaire i només portava una llanterna, la cap de la colla. Van avançar un parell de passos i van veure una ombra allargassada que els va espantar. El José i l’Hugo van xisclar. A l’aixecar els braços va caure la llanterna que portava la Maria. Es van quedar a les fosques una altra vegada.
– Sereu babaus! Ja em van dir els de l’institut que éreu uns pocapena. Vaja parell!
La Maria va anar tocant la paret fins que va trobar l’interruptor i va obrir la llum de la classe. L’ombra que els havia espantat era la girafa de fusta.
– Oh! Quina girafa més bonica. Me la puc emportar, Maria? – va demanar el José.
– Ho dius seriosament? Per a què vols una girafa tan gran? Ets un tros de suro! – la Maria ja s’estava posant molt nerviosa.
– Doncs, de decoració…
– La nostra habitació és molt petita carallot! – va dir-li l’Hugo.
– Mira, feu el que vulgueu. Jo vaig a buscar els ordinadors portàtils i a veure si trobo els diners.
Uns minuts més tard, mentre la Maria remenava i els bessons intentaven treure la girafa per la finestra del darrera, van sentir unes veus. Es van amagar per on van poder. La Maria a l’habitació de les calderes i els bessons sota la taula de l’Elena. La porta es va obrir i van aparèixer les famílies del poble, amb els nens
i les nenes que ja portaven el pijama. Al final anava l’Elena amb la companyia de la seva gossa que no parava de badallar.
– Gràcies per venir tan ràpid – va dir una mare que semblava molt contenta.
– Què és tan important? Havíem quedat per parlar del tancament de l’escola, demà al matí – va preguntar un pare.
– Ja tinc la solució per a que no tanquin l’escola. He estat tot el dia parlant amb uns amics que viuen a Barcelona. M’han dit que si els ajudem a trobar una casa, vindran a viure al poble. N’estan cansats de la ciutat. Allí tot és pressa, soroll i córrer per anar d’un lloc a l’altre – va continuar explicant la mare.
– Però per tal que no la tanquin fan falta com a mínim quatre infants – va aclarir l’Elena.
– Sí, ho sé. Aquests amics meus tenen tres fills.
– Doncs així només faltaria trobar algú més i ja està. Hauríem d’anar per feina per tenir tota la documentació preparada per quan arribi el moment…
De sobte l’Elena va callar. Va mirar els llums i va recordar que els havia tancat abans de marxar. Va notar com l’aire fresc de la nit entrava de la part del darrera de l’escola. Es va aixecar i va anar a inspeccionar què passava. La seva gossa olorava impacient. Donava voltes per la classe i estava nerviosa. L’Elena es va girar i va veure una ombra que saltava per la finestra trencada.
– Qui ets? – va cridar mentre corria sense poder atrapar a qui estava fugint.
Tots es van aixecar. Els nens van seguir la gossa de l’Elena. Estava marcant el lloc on estaven amagats els bessons. De seguida que les famílies els van agafar, van explicar tot el seu pla. Van decidir que no trucarien a la policia. Una de les mares coneixia a l’avi de l’Hugo i del José. Vivia a la vall i tenia un taller mecànic. Els van deixar marxar amb el compromís que col·laborarien amb la restauració de la casa per a la nova família. Pel que fa a la Maria ja se n’ocuparia l’endemà l’Elena. Trucaria a l’institut i parlaria amb els seus professors. La Banda Organitzada dels Lladregots de la Vall, estava dissolta.
I vet aquí que la petita comunitat que vivia a un petit poble amagat entre muntanyes, va ser capaç de resoldre dos problemes en un mateix dia. Allò que
una persona sola no pot arreglar, potser pot fer-ho si s’uneix amb un grup… Per què com diuen el avis, la unió fa la força.
I hem escrit aquesta història fins aquí,
per tothom que la vulgui llegir.