L’avi ha viscut sempre amb l’Aniol i els seus pares. Això li ha permès compartir molts moments únics tots junts i, sobretot, gaudir del seu únic net passant hores i hores vora la llar de foc explicant i escoltant històries de la guerra i de com han canviat els temps, jugant a partides de parxís que sempre volia guanyar i l`avi feia veure que no s’adonava de les «trampes», passejades per la vora del riu i la seva gran afició: la fotografia. Sempre deia que li agradava molt fer fotos perquè tenia la sensació que atrapava el temps…
Des de petit l’Aniol l’havia acompanyat sempre quan sortia amb la càmera de fotografiar. Quan li demanava a l’avi que li deixés la càmera, ell sempre li responia que el millor instrument d’un fotògraf són els seus ulls i que fos curiós amb tot allò que
l’envoltava perquè un dia aquella càmera seria seva.
Però ja fa temps que l’Aniol i l’avi, malgrat estar jubilat i ser inseparables, ja no poden fer gairebé res de tot el que els agradava…
Un dimecres, tornant de l’escola, l’esperen el pare i la mare amb cares llargues de preocupació a la taula del menjador:
– Aniol, l’avi està malalt. Té Alzheimer. Per això el veies estrany i a vegades t’enfadaves amb ell quan no recordava coses que per a tu són importants. Caldrà ajudar-lo i entendre’l.
– Alzheimer?!! Però si l’avi és la persona més intel·ligent del món… Jo el curaré!
I amb aquest últim propòsit marxa corrent a la seva habitació que tanca amb un cop de porta ple de ràbia. En un tancar i obrir d’ulls engega l’ordinador del seu escriptori i escriu al Google:«Alzheimer». El seu repte serà fer tot el que estigui a les seves mans per cuidar una de les persones més importants de la seva vida. En una petita llibreta, on sempre apunta les coses importants, pren nota de tot allò que creu interessant:
Ajudar la persona a estar calmada i orientada.
Fer que es vesteixi ell mateix per conservar autonomia.
Parlar amb la persona.
Promoure activitats que siguin estimulants i que puguin gaudir.
– Aquesta m’agrada!!! Ja ho tinc!! -diu l’Aniol mentre no deixa d’apuntar.
De seguida es posa mans a l’obra convençut que les famílies són com un llibre ple d’històries meravelloses. Puja a les golfes on la mare guarda tots els trastos i comença a buscar entre un munt de caixes plenes de pols. En una d’elles hi troba el que semblen uns «llibres» de pàgines esgrogueïdes amb un paper vegetal al davant que protegeixen retrats i paisatges de temps era temps.
– Ho tindré tot a punt per al seu aniversari! Ell sempre m’ha cuidat i animat, per això ara em toca a mi!- diu en veu baixa i satisfacció.
I mentre no deixa de girar pàgines de records queda sorprès de com l’àlbum familiar ha passat a la pantalla de l’ordinador. Assegut en un racó, sense apartar la mirada dels records, s’adona que a les famílies hi passen coses divertides, fantàstiques, emocionants, tristes… i fins i tot hi passen coses extraordinàries. I és que de famílies no n’hi ha cap igual que l’altra. Cadascuna és diferent amb la seva pròpia història. L’Aniol s’estima molt la seva i sap que pot sentir-se afortunat.
Comença a enganxar, retallar, dibuixar i fins i tot plorar mentre mira i recorda el pas del temps al costat del seu estimat avi. Descobreix que algunes fotos encara són en blanc i negre: el casament de l’avi amb qui va ser l’amor de la seva vida, el naixement tan esperat de la mare, l’avi vestit de soldat fent el servei militar, el goig que feien ben mudats el dia de Rams amb la palma i el llorer a punt per anar a beneir… i de mica en mica va agafant color revivint la celebració familiar de la Mona de Pasqua amb la cara bruta de xocolata que l’avi volia immortalitzar mentre tots reien, els festivals de Nadal de l’escola on l’avi presumia de tenir el millor net del món, els dinars de Sant Josep amb la crema catalana que havia fet amb paciència i dedicació l’àvia com a tradició, el sofà carregat de regals després de la nit màgica de Reis… Tota una vida cuidant amb orgull la seva família.
– Que bonic que està quedant l’estudi! La millor exposició d’art! Estic segur que demà serà el millor regal d’aniversari per a l’avi. – pensa l’Aniol.
El pare i la mare l’han felicitat per tota la feina que ha fet i també han col·laborat fent un esmorzar especial en una taula ben parada per a l’ocasió. Ara toca descansar perquè demà ha de ser un gran dia. L’Aniol es desperta, com cada matí, quan els primers raigs de sol entren per les escletxes obertes de la finestra de la seva habitació. Sempre s’imagina que el sol li està dient «Bon dia».
– Quina mandra sortir del llit… ! – Pensa abrigat entre els llençols i abraçat a en Tedy, el seu osset de peluix que li fa sempre companyia quan el silenci i la por l’acompanyen a la nit. Però tot d’una recorda el dia que és avui i salta del llit d’una revolada.
-Avi! Avi! Avui és el teu aniversari!! Desperta’t!!! – Crida pel passadís amb una gran impaciència mentre entra a l’habitació. L’avi està estirat dins el llit i només treu el nas, però de seguida es gira cap al seu net quan el sent entrar per la porta, amb un
somriure d’orella a orella. Però com ja fa uns dies, no diu res. L’Aniol li agafa la mà i no deixa de pensar en com és d’especial l’avi per a ell i com l’estima.
– Avi! Desperta’t! T’has de llevar ràpidament. A l’estudi hi ha una cosa molt especial pensada només per a tu! Va, som-hi!
Amb l’ajuda del seu net l’avi fa l’esforç de llevar-se, sense acabar d’entendre per què. Baixa del llit, es posa les sabatilles i, agafat fort de la mà del seu net, puja amb incertesa escales amunt cap a l’estudi.
– Mira!! La teva vida!
L’avi, que des de feia dies ja no reconeixia en molts moments la seva família, comença a mirar les fotografies fetes en un present que ara ja és passat i diu:
– Oh! A aquests els conec a tots… L’àvia, la dona més bonica que hi ha hagut mai, la meva estimada filla quan va arribar al món, jo fent de soldat… i tu! El petit Aniol.
Després d’un llarg silenci afegeix:
– Doncs sabeu què us dic? Que la millor foto encara està per fer…
I mentre l’avi agafa la càmera i miren somrients l’objectiu, els indica que s’asseguin al sofà i els diu:
– Vinga va, digueu «lluíííííííís!»
Mentre s’abracen, l’avi amb els ulls brillants d’il·lusió i llàgrimes que regalimen plenes de sentiment, regala tal com li havia promès des de petit la càmera a l’Aniol. I és així com aprenen que la vida només es pot comprendre mirant enrere, però només pot ser viscuda mirant endavant.
