Quan jo era petit, l’àvia Josefa i l’avi Julián em cuidaven perquè els pares havien d’anar a treballar a l’oficina i sempre em deien que els avis em cuidarien millor que ningú. Cada matí, l’avi Julián m’esperava al balcó per veure com arribava a casa seva
de la mà dels meus pares i poder-me fer una gran abraçada. Quan ja vaig ser una mica més gran em feia classes de números i lletres i em posava cançons amb dibuixos animats a l’ordinador. L’àvia em donava l’esmorzar, em portava al parc i allà em pujava al tobogan i m’ajudava a llençar-me o em gronxava al gronxador, cuinava el dinar, m’agafava en braços i, mentre em cantava dolces cançons, em posava a fer la migdiada.
Vaig anar creixent i els pares em van dur a la llar d’infants on sempre em vaig sentir molt segur i protegit, però de la cura que havien tingut de mi els avis, no me n’he oblidat mai. Recordo però, la llar plena de joguines: sonalls, cotxes, nines de drap,
blocs per fer construccions, cuinetes amb fireta, pilotes de plàstic de colors llampants, llibres interactius de plàstic tou, un munt d’animals de roba i peluixos diversos més grans que jo. Recordo també que el pati de la llar era gran i assolellat, amb una caseta de fusta on hi podíem entrar i jugar i que ajudàvem a les cuidadores a regar les plantes. També recordo una activitat que vam fer a la llar quan tots els menuts vam pintar una de les parets blanques del pati amb les nostres manetes. Va resultar molt divertit!
Fa tres anys, l’avi Julián va morir, ell ja era molt gran, tenia 92 anys. La meva àvia, que era més jove, es va quedar sola a casa. La meva família sempre diu que l’avi i jo ens assemblem molt perquè als dos ens agraden els números, classificar coses i examinar amb detall petits objectes amb lupa. A mi això m’agrada perquè em fa sentir com si encara estigués al meu costat.
Ara fa dos anys, els pares em van explicar que ara nosaltres seríem qui hauríem de tenir cura de l’àvia Josefa perquè es feia gran i estava sola i per això, vindria a viure a casa nostra. Des de llavors, mica en mica, la vaig anar trobant més contenta que de costum i, a més, els dos passàvem moltes estones junts. En tornar de l’escola jo li explicava què havia fet durant el dia i ella m’explicava coses de quan ella era petita.
Un dia vaig decidir fer-li una broma. Al pati de l’escola vaig trobar un cuc petitó de plàstic i de joguina, que semblava de veritat i me’l vaig guardar a la butxaca. En arribar a casa, el vaig amagar dins els llençols del llit que li agradava fer amb tanta cura. Pensava en la cara que faria quan trobés el cuc, perquè sempre em deia que era l’animal que més fàstic li feia.
Quan el va trobar es va emportar un bon ensurt perquè va pensar que era de veritat i com a venjança me’l va amagar a mi. A partir d’aquell dia, de tant en tant ens l’anàvem amagant en els llocs més insospitats. En Gusanin, que és el nom que li vam posar, ens feia riure cada cop que el trobàvem. Era divertit pensar on amagar-lo: en un mitjó, a la crema de mans que es posava cada dia, sota el coixí, al damunt del comandament, a sobre de la xemeneia, al damunt del mòbil,…
Era la nostra manera de dir-nos que ens estimàvem i era una cosa especial que ens unia. L’àvia Josefa sempre em diu que soc el seu amic predilecte i que jo li recordo que els amics sempre estan allà per ajudar-se. L’àvia Josefa més que una àvia, és la meva amiga.
Però va passar el temps i va arribar un dia en què l’àvia es va fer més gran i ja no podia viure amb nosaltres perquè ja no tenia les mateixes facultats i necessitava més ajuda. Necessitava gent que pogués estar més per ella i va decidir anar a viure a una residència.
Abans de marxar, em va deixar un sobre amb en Gusanin i una nota que deia que havia de cuidar-lo i que si ho feia bé, en Gusanin em faria un petó de bona nit de part seva. Jo el vaig guardar ben a prop meu, sota el coixí i cada nit, abans d’anar a dormir, mirava en Gusanin i recordava l’àvia.
Un dia, els pares em van explicar que l’àvia es trobava pitjor. I aquell dia vaig tenir clar que havia de tornar-li el Gusanin. Ella en aquell moment el necessitava més que no pas jo. La vaig anar a visitar i li vaig amagar. Ara ens tocava a mi i a en Gusanin cuidar de l’àvia Josefa.
