Hi havia una vegada un gos que es deia Max. Era un gran mastí. Tenia deu anys i això per a un gos són molts anys. Sempre havia viscut en família, però una nit quan tothom dormia, el van abandonar. Van pujar-lo al cotxe i el van deixar sol al mig d’un bosc. Ell no entenia per què ja no el volien. Només sabia que ja no era un cadell. Feia temps que ningú volia treure’l a passejar, jugar a llançar-li una pilota, banyar-lo ni portar-lo al veterinari.
Aquella primera nit va ser terrible. Tenia por i fred. No trobava ni menjar ni aigua. Primer va voler tornar a casa seva, però hi havia molts camins i no va saber trobar-lo. Caminava sol i sense saber on anar. Quan ja estava a punt de fer-se de dia va arribar a un petit poble al mig d’unes muntanyes que semblaven les Muntanyes Rocoses del Estats Units. Hi havia rius, valls, llacs i boscos plens d’avets. A mesura que passaven els dies es va haver d’espavilar. Va haver d’aprendre a beure aigua glaçada dels rius i a menjar bolets, plantes, arrels i fruits que trobava pel bosc. A la nit dormia a les soques dels arbres més grans i es tapava amb les fulles. Cada vegada feia una mica més de fred. Segur que aviat arribaria l’hivern i potser nevaria i tot. Cada dia estava més prim i tenia menys força. Havia de trobar un lloc millor per viure.
Un vespre quan estava remenant per unes escombraries que hi havia a les afores del poble, se li va aproximar un altre gos. Es veia jove i desorientat. Es van saludar olorant-se com fan els gossos i de seguida es van fer amics. El Max va veure que l’havia d’ajudar perquè encara estava més indefens que ell. Van compartir el que quedava d’un entrepà de pollastre i un parell de pomes mig mossegades. I així doncs van començar la seva aventura plegats.
Quan es va fer de fosc, el seu nou amic va començar a tremolar. En Max va recordar que aquell matí havia descobert, a l’entrada del poble, una casa que semblava abandonada i va fer que el seguís. Hi van arribar. A la paret del jardí hi havia un forat. Hi van entrar cautelosament. Van trobar una catifa i allí es van arraulir. Havien d’esperar a que fos de dia per investigar com era aquell lloc.
A l’endemà, un raig de llum entrava per l’escletxa d’una finestra i el Max es va despertar. El seu amic encara dormia. En Max va anar a fer un tomb. La seva sorpresa va ser que a la casa hi vivien pacíficament molts altres animals sense llar. Sota l’escala de fusta va veure una parella de ratolins que compartien un tros de formatge. A sobre d’un sofà vell hi descansava un enorme gat negre que tenia unes llargues urpes. Del sostre d’una sala en penjava una aranya peluda que teixia una bonica teranyina. Les golfes estaven plenes de coloms que volaven d’aquí cap allí, agafant branquetes per a fer el seu nit.
Al jardí hi havia un estany ple de peixos de diferents mides i colors. A sota dels arbres hi havia cuques i formigues. Fins i tot, va veure una colla de llops que eren molt sigil·losos. Entraven i sortien per una porta que hi havia al darrera.
Es va quedar molt sorprès quan va entrar a una de les habitacions i va descobrir una ossa Grizzly com les que viuen al Parc de Yellowstone. Era gran i negra. Portava una anella de seguiment a la pota esquerra del davant. S’hi va apropar i va veure que per sort ja no tenia piles. Ningú la molestaria. També va descobrir que la ossa estava a punt de tenir cadells…
De sobte va sentir que un camió frenava i aparcava just a la porta d’entrada de la casa. Després crits i sorolls. Persones de diferents edats, parlaven, reien i cantaven. Tots es van amagar o van fugir. El Max, el seu amic i la ossa van baixar al soterrani.
Els dies següents va ser molt estranys. A la casa s’hi van instal·lar una família que tenia deu fills. Havien comprat la casa en una subhasta. Eren guardaboscos i estimaven tots els animals. Mica en mica els van anar descobrint. Un dia al gat de les urpes llargues, un altre dia als peixos del jardí… Hi havia nois i noies de totes les edats que no s’espantaven quan coneixien als nous animals. Tot el contrari, els ajudaven. Així ho van fer amb la ossa que va tenir un parell de cadells. La van acompanyar durant el part. Van alimentar-la i quan va estar bé, va marxar muntanya endins.
Van arreglar la casa, van fer estables nous, hotels per als insectes, cases d’ocells als arbres… Van protegir tots els animals fins que es van fer molts vellets. Van tenir una bona vida. Mai van viure amb gàbies, ni els van abandonar. No van ser caçats ni maltractats.
Així doncs, donem aquest conte per acabat!
