Fa molts i molts anys en una platja catalana, hi havia una tortugueta enterrada en un clot a la sorra amb les seves germanes i germans, es deia Gaudina. Un dia al vespre, van començar a trencar els ous, “cric-crac-cric-crac”. Van néixer alhora moltes tortuguetes: una, dues, tres, quatre… fins a cent! El seu instint els deia que havien d’anar cap al mar, així que van treure el cap per la sorra, van obrir els ulls, van sentir la
brisa i van saber que aquella era la seva llar. L’aigua salada, el moviment de les onades i els peixos del mar les estaven cridant.
Totes van començar a reptar en aquesta direcció, però algunes no van arribar. En sentir el cric-crac-cric-crac, uns crancs es van despertar. Van sortir del seu cau, i en veure-les, van decidir treballar en equip per capturar-ne algunes i menjar-se-les. A la panxa del cranc tot estava fosc, llavors es van adonar de la seva mala sort. Sabien que mai nedarien pel mar, la seva vida havia acabat. Altres tortuguetes es van trobar amb
l’obstacle dels ocells. Les aus les observaven des del cel i van baixar a tota velocitat per cruspir-se-les.
Malauradament, només seixanta-quatre tortuguetes van arribar reptant al mar. En entrar a l’aigua, van intentar nedar fent capbussades molt a prop de la superfície. Els hi va costar, però al tercer dia ja nedaven per les profunditats. Van passar per coves, van fer amics, jugaven a fet i amagat i s’ho passaven d’allò més bé, però un dia de sobte, una tortugueta va començar a xisclar i totes van anar a veure què passava. Estava
enganxada i atrapada amb uns plàstics que havien tirat els humans. Els animals del mar van intentar ajudar-la, però finalment, va morir ofegada.
Van passar dies i dies, i les tortuguetes es van fer grans, capturaven peixos i meduses amb les quals feien un estofat boníssim. La Gaudina es va enamorar. Va notar alguna cosa estranya a la panxa, així que va anar nedant fins a la platja on va néixer. Allí va trobar dues de les seves germanes que feien un clot. Ella també necessitava fer-lo per posar els ous. En acabar, va començar a plorar perquè deixava els fills que mai tornaria
a trobar i a poc a poc, va tornar a les aigües del mar. Passades sis setmanes es va tornar a sentir el cric-crac-cric-crac, el so de la nova vida. La història tornava a començar. Quantes tortuguetes aconseguirien ara sobreviure?
Des de llavors, a la platja trobem els cartells que ens indiquen la necessitat de cuidar els nius de tortugues, de protegir els ous, per ajudar les futures tortuguetes a arribar al mar.
La vida dels rèptils és molt difícil perquè d’ençà que neixen s’han de cuidar ells sols. No hi ha el pare, ni la mare, ni el avis, ni les àvies, ni la família que els pugui ajudar, estimar, abraçar, fer petons o tot allò que els humans definim amb la paraula cuidar.
Tenir algú que vetlli per tu, que t’ajudi a millorar, a créixer o que t’estimi, et fa ser molt afortunat.
Tots mereixem ser cuidats: tortugues, animals, plantes, medi ambient, planeta i com no, persones. Acompanyar, vetllar, protegir, donar estima, respecte, confiança, no és només donar, també és rebre, perquè allò que donem als altres ho acabem rebent.
