Em dic Eric i vaig va néixer l’any 2014, a Aleppo, una ciutat al nord de Síria. Tota la meva família em diu Dudu. La guerra a Síria havia començat uns anys enrere. Per aquest motiu, tota la meva família i jo vam haver de fugir del nostre estimat país. Jo tenia 3 anys.
El nou destí va ser Turquia. Vam haver de caminar hores i hores i travessar diferents pobles. El recorregut fins al nou país va ser llarg i feixuc. Després de caminar al llarg del dia, el meu pare ens explicava com havia perdut part de la mobilitat de la seva mà. Tot va ser en un bombardeig sobre la ciutat d’Aleppo quan ell era una mica més jove.
Un cop vam arribar a Turquia, vam poder visitar la platja. Fins allà vam anar amb autocar. Allà jugàvem a jocs àrabs, però l’aigua i el menjar escassejaven i passàvem gana. Malauradament, no teníem permís per entrar a Europa.
Després d’uns dies en aquesta ciutat, vam poder marxar finalment cap a Europa, concretament, al país de Grècia. El nostre medi de transport va ser una petita barca. Tinc algun record, especialment de la força amb que les onades empentaven la barca. Tan era la força de la mar, que es va fer un forat a l’embarcació es va inundar. Per sort, la meva mare em protegia als seus braços, ben tapadet amb un manteta. Quan la barca ja estava cap per avall els equips de salvament ens van rescatar.
Un cop vam arribar a Grècia, de tanta gent que desembarcava, em vaig espantar molt. Vaig voler fugir de tants crits, amb tanta mala sort que em vaig perdre. Recordo plorar molt i molt i adormir-me plorant. Al dia següent, un senyor em va trobar tremolant de fred i de gana. L’home es deia Pablo i em va preguntar què feia allà i què m’havia passat. Li vaig dir que estava molt trist perquè m’havia perdut de la meva família. Només podia pensar en com estaria de preocupada la meva mare i el meu pare. Allò feia que encara em posés més trist. El senyor em va prometre que faria tot el possible per trobar la meva família. Els dies següents els vaig passar a casa seva. Tenia un nen de la meva edat i una nena una mica més petita. Em van rebre amb molta alegria i ens vam fer molt i molt amics. Em cuidaven molt bé i jugàvem a jocs molt divertits. A vegades reia i em sentia còmode vivint allà. Per moments, sentia que pertanyia a algun lloc. Malgrat ser una mica feliç, en el fons del meu cor, em sentia trist de pensar en la meva mare i en el seu patiment. Jo, en realitat volia retrobar-me amb la meva família i no separar-me mai més.
El senyor Pablo notava que no era del tot feliç i em sentia plorar d’amagat a les nits. Un dia va arribar a casa i em va explicar que, després de moltes investigacions i amb l’ajuda d’una molt bona amiga, la Sofia, havien rebut notícies de la meva família. La Sofia era voluntària en una ONG que rescatava i ajudava persones que fugien del seu país per diferents motius, com ara, la guerra, la pobresa i la fam.
La meva família estava en un camp de refugiats a uns quilòmetres de la ciutat on vivíem. Recordo que vaig plorar d’alegria. El Pablo em va prometre que em portaria amb la meva mare i el meu pare. Al cap d’uns dies, ens vam retrobar. Ens vam abraçar moltíssim. No em podia creure que estiguéssim un altre cop junts. Trobava tant a faltar el caliu de les abraçades de la meva mare! La seva olor, la manera d’acaronar-me el cabell…
Després de 10 mesos, vam poder viatjar fins amb avió a un altre destí. El lloc on vam anar a parar va ser Berga, una bonica ciutat ubicada a Catalunya. Allà, vam conèixer unes persones que ens van ajudar moltíssim. Finalment, la meva família va decidir traslladar-se a Ripollet. Ara em diuen també Dudu i tinc molts amics i amigues a l’escola. Els meus millors amics m’han ajudat a tenir una vida millor.
