Avui 16 d’octubre ha arribat a l’escola la Carla, ve de Mèxic, és una nena que fa poc que viu al barri, ja que s’ha mudat perquè el pare i la mare han trobat noves i millors feines. Arriba amb moltes pors, no coneix a ningú i li costa fer amics. No sap res dels nous companys, tampoc sap parlar correctament el seu idioma i ha deixat enrere moltes persones que estima.
Els companys de l’escola han rebut a la Carla amb molta emoció, el seu mestre, el Joan, els ha dit que han d’intentar ajudar-la, perquè els canvis moltes vegades no són fàcils. Passen els dies i la Carla observa als seus companys, veu molts somriures i no entén totes les rialles del seu voltant, algunes vegades pensa que s’estan rient d’ella.
Un dia fent la fila va tenir la mala sort de trepitjar un bassal i va caure de cul, es va mullar els pantalons i va escoltar moltes rialles, en aquell moment va desitjar desaparèixer, volia tornar al seu país… però de sobte una mà salvadora la va ajudar, era la Mireia. La Carla tenia mullat el cul i també el seu cor, però la Mireia tenia la solució, li va deixar els seus pantalons de recanvi i li va fer una forta abraçada. La Carla
no sabia que ella seria la seva millor amiga.
Des d’aquell moment la Carla i la Mireia es van tornar inseparables, eren com carn i ungla. La Carla es va adonar que no només tenia a la Mireia, si no que altres companys també es preocupaven d’ella. Quan no tenia llapis l’Arnau li deixava un, quan la goma li desapareixia el Gerard li deixava una, quan portava la motxilla oberta la Laia li tancava, quan hi havia poca plastilina el Matías li donava, quan guanyava un joc d’Educació Física la Martina, el Jan, la Maria i els altres companys l’animaven i abraçaven.
I sense donar-se compte la Carla ja era una més de la classe.
El 20 de maig arriba el Miguel, ve del Perú, s’ha mudat a la nostra ciutat perquè al seu país és molt perillós viure. El Miguel arriba amb moltes pors, no coneix a ningú i li costa fer amics. No sap res dels nous companys, tampoc sap parlar correctament el seu idioma i ha deixat enrere moltes persones que estima.
Els companys de la classe ja saben que han de cuidar d’ell, no és el primer company que ha arribat nou aquest any. Passen els dies i el Miguel observa als seus companys, veu molts somriures i no entén totes les rialles del seu voltant, algunes vegades pensa que s’estan rient d’ell. A l’hora del pati el Miguel observa com juguen a futbol els seus companys, encara li fa vergonya demanar permís per jugar, així que seu a un costat i gaudeix a la seva manera de l’estona d’esbarjo.
Al dia següent seu massa a prop de la porteria i una pilota li fa desaparèixer l’esmorzar, al moment li sembla escoltar moltes rialles, desitja desaparèixer, vol tornar al seu país… però de sobte una mà salvadora li ajuda, és la Carla.
