El senyor Omar va viure tota la seva vida a una petita ciutat a les muntanyes del Marroc. Quan va morir la seva dona, va decidir que marxaria del poble per ajudar a la seva família i així no estaria a soles. La seva filla Noor, va ser una alumna excel·lent i va guanyar una beca per poder estudiar a Barcelona. A la universitat va conèixer al Pep. Tots dos i el seu fill Adam, vivien ara al Vendrell. Ella i el Pep, treballaven com a metges a l’hospital de Tarragona. Tots dos treballaven moltes hores i amb la presència de l’avi, el nen tindria més companyia.
L’avi Omar havia sortit del Marroc poques vegades. Com li feia una mica de por volar a soles, va decidir que faria el viatge en ferri. Sortiria de la ciutat de Nador amb destí final Barcelona. Al port, tota la família esperava amb moltes ganes l’arribada de l’avi Omar. L’Adam li havia preparat un cartell on es podia llegir en lletres grans “JEDDI OMAR”, que era com ell li deia a l’avi. Amb la mare i l’avi parlava en àrab, però català amb el pare. No van trigar gaire a veure l’avi. Tot i que comptava amb més de setanta anys, els seus 186 centímetres d’altura encara el feien destacar entre la multitud. A més, portava a l’esquena una gran funda amb el seu estimat llaüt. Ell havia sigut taxista, però la seva gran passió havia estat sempre la música.
Els dies van començar a passar. Els pares marxaven a treballar i deixaven els dos desdejunant a la cuina. L’avi acompanyava l’Adam fins a l’escola cada matí i després anava a fer un tombet i tornava a casa a tocar el llaüt. Dos dies a la setmana, el nen tenia classes de guitarra. L’avi l’esperava sempre a la sortida i ell li explicava les coses noves que havia après. La música era una afició que l’Omar sempre els havia transmès a tots i el nen semblava ser el seu hereu musical. Quan escoltava al seu net tocar la guitarra, no podia reprimir les llàgrimes. Ell havia après a tocar el llaüt amb l’ajuda del seu propi avi, així que esperava fer el mateix. Una tarda, va entrar a l’habitació del seu net quan aquest estava practicant amb la seva guitarra.
- Adam, voldria ensenyar-te a tocar el llaüt. Vull que coneguis les cançons que formen part també de la teva història, de les teves i les meves arrels.
- Però Jeddi, les teves músiques són molt avorrides! Vols que et toqui jo una dels Tyets?
Però l’avi va negar amb el cap… se sentia una mica decebut amb la resposta del seu net. Li feia por que com el nen havia crescut lluny del Marroc no conegués part del seu origen i les seves tradicions. Si les noves generacions no mostraven interès per aquelles coses, potser un dia, tothom les oblidaria. Quan l’avi tocava el llaüt, tornava a ser a casa, escoltava el riure d’una Noor petita i de la seva dona. Altres cançons el transportaven a fa més temps encara, quan ell era petit i era el seu avi qui li ensenyava a tocar, asseguts al pati de la casa familiar.
Un dia, després de sopar, l’avi va ensopegar amb la catifa i per no caure, va parar el colp amb la mà. El pare el va portar ràpidament a urgències on li van fer radiografies. El diagnòstic va ser optimista: només un esquinç de canell. Li van immobilitzar i en un parell de setmanes, amb una mica de rehabilitació, quedaria com a nou. Però la gran preocupació de l’avi Omar, era que no podria tocar el llaüt en les setmanes que tenia al davant. A mesura que els dies van anar passant, l’avi estava més trist.
Adam va començar a pensar que podria fer per alegrar a l’avi. Les coses que més li agradaven eren la música i el cuscús. De cuinar ell sabia poc, però de música ja en sabia més. Llavors va recordar el dia que l’avi amb un gran somriure a la cara li va proposar ensenyar-li a tocar el llaüt. Potser no era molt diferent a tocar la guitarra, també tenia cordes. Una tarda, quan l’avi va marxar a fer rehabilitació amb la mare, va entrar a l’habitació de l’avi i va provar de tocar el llaüt. Definitivament, era semblant, però ell a soles no se’n sortiria. Va observar que damunt de la taula hi havia un llibre gran amb molts fulls que sortien entre les pàgines. Quan el va obrir, va llegir una dedicatòria dirigida a l’avi:
“Al meu estimat Omar, la música t’obrirà camins i et contarà tota classe d’històries. Cuida’l molt i així cuidaràs qui ets i d’on vens”. Per sota, hi havia el nom d’Adam. Ell sabia que portava el nom del seu rebesavi, pot ser era ell qui havia escrit allò. El llibre estava ple de partitures, amb moltes inscripcions als màrgens amb algunes paraules inintel·ligibles. Pot ser, el seu profe de guitarra, el Marc, podria donar-li un cop de mà amb allò. Amb el mòbil del pare, va fer fotos d’algunes de les partitures. Al pare li va dir que preparava una sorpresa per l’avi i calia que guardes el secret. A classe de guitarra, abans de marxar va parlar amb el Marc i li va explicar tota la història. Entusiasmat amb la història de l’avi Omar, va decidir que l’ajudaria i es va comprometre a buscar un llaüt per poder practicar. En un parell de dies, el Marc ja tenia controlada una de les partitures, tot just la que portava com a títol “Omar”.
L’Escola de música Pau Casals, on l’Adam feia guitarra, va organitzar el seu festival de final de curs. A mesura que la data s’apropava més, ell millorava cada dia, així com el canell de l’avi. Finalment, va arribar el dia del festival. Tota la família estava ansiosa per veure i escoltar l’actuació del nen. Els diferents grups van interpretar les seves cançons. Quan semblava que totes les actuacions havien acabat, va sortir el Marc a l’escenari i va agafar el micro:
- A continuació, us presentem l’última actuació. Està dedicada a una persona molt especial i ens recorda com és d’important cuidar les tradicions i els nostres orígens. Amb tots i totes: l’Adam.
Tot el públic va començar a aplaudir amb entusiasme. La Noor va avisar a l’avi que seria l’Adam qui tancaria el festival. L’escenari estava tot fosc, però s’escoltaven uns passos ferms per sobre. De sobte, es va encendre una llum al centre. Allà, assegut a un tamboret de fusta, l’Omar va veure al seu net acompanyat pel seu vell llaüt. L’avi no entenia res del que estava passant. Què feia l’Adam allà damunt amb el seu llaüt? Es preguntava.
L’avi només va trigar uns acords a reconèixer la cançó. Aquella que el seu propi avi li havia ensenyat a ell quan era petit i que de fet, portava el seu nom. Als seus ulls, tot el públic va desaparèixer. Tornava a ser al pati de la casa familiar, però en lloc d’observar el seu avi, ara mirava al seu estimat nen tocar. L’Omar no se’n va adonar, però s’havia aixecat de la seva cadira. Cap persona del públic va veure’s amb cor de dir-li res, tot el contrari, es van quedar encantats veient la cara d’orgull que feia l’avi. Molts van desitjar que també els miressin així altre cop, com només ho saben fer els avis i àvies.
Quan la peça va acabar, va esclatar un fort aplaudiment. Net i avi es miraven com si no hi hagués ningú més enllà. Quan es van tindre a prop, es van fondre en una llarga abraçada. El nen va ser el primer a parlar:
- Jeddi… perdona que t’he agafat el llaüt sense permís… i perdona també per dir que les teves músiques eren avorrides… ho sento molt…. si encara vols, m’agradaria molt tocar amb tu i que m’ensenyis tot el que saps!
L’avi Omar que encara seguia sense paraules, va assentir amb el cap amb un gran somriure a la cara i el va tornar a abraçar.
