A en Jan li encanta anar a casa els avis. És una d’aquelles coses que no li fa mai mandra perquè sap que cada dia hi pot viure una aventura diferent. Els seus avis estan jubilats i quan va a casa seva no hi ha mai pressa per a res. No com a casa amb el pare i la mare on sempre és tard per anar a tot arreu:
– Jan afanya’t a esmorzar que se’t farà tard i se t’escaparà l’autobús de la parada,
Jan prepara la roba de futbol que faràs tard a l’entrenament, acaba de dinar perquè arribaràs tard a l’escola, Jan és hora d’anar a dormir perquè si no demà no et llevaràs i aniràs tard…
O bé no s’acaba mai la feina a fer:
– Jan recull la roba del lavabo, fes el llit, despara taula, prepara la maleta… i sobretot repassa que tinguis tots els deures fets per a demà!
A casa els avis tot és diferent. L’àvia sempre té a punt uns macarrons boníssims si sap que en Jan hi va a dinar, un pa amb oli i xocolata si arriba de ‘escola amb gana per berenar o una pizza amb patates fregides si es queda a dormir i a sopar amb ells. I l’avi… L’avi és el súper «veterinavi», una persona especial! Sempre havia treballat de veterinari amb una gran estima pels animals, entregant la seva vida al servei dels altres amb uns horaris embogits disponibles dia i nit per assistir emergències. Això feia que sempre tingués històries increïbles i divertides per explicar al seu net que escoltava amb molta atenció quan es quedava a casa els avis perquè el cuidessin. I és que totes les anècdotes eren fantàstiques perquè, al llarg de la seva carrera professional, havia tractat amb tota mena d’animals, domèstics o no, de companyia o salvatges i sense oblidar les espècies exòtiques. Explicava com havia assistit al part d’una vaca a l’interior d’un estable i quina emoció havia sentit, en silenci per no espantar el pobre animal, mentre introduïa el braç i estirava amb totes les seves forces el vedell per ajudar-lo a arribar al món. També s’emocionava recordant com havia cuidat un cavall amb pneumònia, com vacunava porcs,
anestesiava gats o posava sondes a gossos per poder-los operar i curar. L’avi sempre deia que els animals només es deixen portar amb l’únic propòsit de fer feliç el seu amo i amb aquesta idea d’ajudar-los havia viscut intensament tota la seva
vida.
Però l’àvia no ho vivia igual i sovint li havia de recordar que no calia convertir la casa en un zoològic. L’estima de lÕavi pels animals anava més enllà de la seva jornada laboral i en moltes ocasions arribava a casa amb un nou habitant amb l’excusa que la recuperació sempre és més ràpida si es fa des de casa. Però a l’àvia no li faltava raó quan es veia convivint, en el millor dels casos, amb dos gats que s’enjogassaven i acabaven enfilats per les cortines del menjador, un gos que
tot i tenir la pota immobilitzada no dubtava a escapar-se cada vegada que veia una porta oberta, un hàmster golafre operat de l’estómac amb les galtes sempre plenes de menjar, i fins i tot un lloro xerraire, amb un ull gran i un de petit, que es passava el dia cantant i saludant amb un «hola» eufòric cada vegada que passava algú per davant mentre es recuperava d’una ala trencada. Per a en Jan era extraordinari tenir un avi veterinari i poder-lo ajudar a tenir cura de tots els amfitrions, encara que a vegades això volgués dir veure l’àvia rondinar enmig de tant bestiar.
Però va arribar el dia que l’àvia tant esperava: la jubilació de l’avi. Confiava que s’hauria acabat viure envoltada d’animals i haver de passar per la decepció dels comiats quan es recuperaven i ella ja els havia agafat un afecte especial. No ho deia
mai ni ho volia reconèixer, però en els seus ulls es veia com fins i tot dies després els enyorava… Però es feia la forta i deia que en tenia prou cuidant les plantes i flors del seu jardí.
L’avi va deixar de treballar a la clínica i va arribar una nova tranquil·litat a casa. Tot semblava haver quedat en records i anècdotes d’una vida dedicada als altres fins que va començar a rumiar en què ocuparia el seu temps lliure. Havia provat d’anar a passar estones al casino a fer partides d’escacs, al centre cívic del barri per iniciar-se en tallers de cuina, al casal de jubilats per incorporar-se a les sessions de ioga… però res l’omplia del tot.
En Jan, que estimava i coneixia el seu avi i la seva àvia com ningú, de seguida es va adonar que els calia una nova il·lusió i va començar a pensar com ajudar-los. Després d’uns dies de rumiar i rumiar, va passar-los a buscar per casa seva i els va demanar que l’acompanyessin a un lloc perquè creia que junts podien començar a compartir un nou projecte. I així va ser com des d’aquell dia en Jan i els seus avis van començar a ser voluntaris de la protectora d’animals intentant ser el pont que uneix la seva antiga vida amb una nova oportunitat, regalant dia rere dia l’esperança de tornar a viure feliç.