Hi havia una vegada una nena que es deia Emma que tenia deu anys, era pèl-roja i amb la cara pigada igual que el seu avi. L’Emma no hauria imaginat mai una situació com la que va viure aquell estiu. L’avi, el seu estimat avi Toni, va morir.
L’àvia Maria es va quedar molt trista i sense ganes de fer res: no cuinava, dormia poc, plorava molt, no es distreia gens…, tot li recordava a ell.
Aquell estiu l’Emma va demanar als seus pares si podia anar a fer companyia a l’àvia. Els pares li van dir que sí. Intentava animar-la fent diverses activitats. Un dia feien galetes, un altre jugaven als escacs, altres sortien a passejar…, fins que un dia van decidir mirar un àlbum de fotos. Les primeres fotografies eren de quan els avis es van casar, després venien les dels naixements dels fills i les dels nets. També hi havia fotos de viatges que havien fet. Havien visitat Roma, París i Londres. Els agradava conèixer nous països i altres costums. Sempre portaven algun record per a tots. Anaven passant les pàgines i l’àvia s’anava posant trista veient tots els records de la seva vida amb en Toni, però a la vegada li agradava compartir aquests records amb l’Emma.
La neta es va fixar en una fotografia. En ella es veia l’avi, l’àvia i l’Emma de petita regant els tomàquets. Llavors l’àvia va recordar que s’havia oblidat de l’hort, aquell hort que l’avi havia cuidat tant. Van decidir anar a veure com estava i es van trobar que les verdures estaven assegudes plorant i les hortalisses estaven adormides i havien perdut el color.
L’àvia i l’Emma en veure aquella situació van quedar parades, no s’esperaven aquell desastre. També les va envair la tristor en veure que les verdures i hortalisses que tant havia cuidat l’avi ara estaven abandonades.
En veure l’hort en aquelles condicions, van decidir que havien de fer alguna cosa. En aquell precís instant van anar fins a la caseta del jardí on l’avi guardava les eines. La caseta era de fusta de roure, petita i estava plena de pols. L’àvia va obrir la caseta i va veure un munt de trastos guardats, però després d’una petita estona buscant, van trobar l’aixada, el rasclet, la regadora, el càvec i la forca. Van agafar-les totes i es van dirigir cap a l’hort amb la intenció de posar-se a la feina. Van treballar durant hores, però es van adonar que elles dues soles no podrien tirar endavant aquella tasca.
L’Emma, sense dir res a l’àvia, va pensar que els seus cosins, l’Èric, l’Oriol, la Laia i la Carla, podrien col·laborar. Va agafar el telèfon i els va trucar a tots explicant que necessitava que l’ajudessin.
L’endemà van arribar tots amb entusiasme i energia, ja que tenien moltes ganes d’ajudar a l’àvia i recuperar l’hort. Quan l’àvia va veure tots els seus nets es va emocionar molt i mentre els abraçava li va caure alguna llàgrima. L’Oriol li va dir:
– Àvia, hem vingut per ajudar-te a recuperar l’hort. Ens quedarem amb tu aquest estiu.
– Quina il·lusió em fa que estigueu tots aquí! Què voleu que us faci per dinar?
– Macarrons!!!!- van respondre tots alhora.
– Som-hi! Comencem! – va dir l’Emma.
Mentre l’àvia se’n va anar a la cuina a fer els macarrons, els nets es van distribuir la feina. La Carla i l’Eric van començar a regar les hortalisses i aquestes, de mica en mica, anaven obrint els ulls. L’Emma, l’Oriol i la Laia van intentar alegrar les verdures posant-los-hi adob i, aquestes, van deixar de plorar.
Unes setmanes després, entre tots, van aconseguir millorar l’hort i a finals d’estiu els enciams cantaven, els tomàquets ballaven, les carabasses jugaven a fet i amagar, els bròquils i les coliflors es feien pessigolles, els pebrots corrien i les pastanagues saltaven a corda.
L’àvia cada dia que passava estava més contenta, veient que la família continuava cuidant l’hort que tant havia estimat en Toni. Els nets també estaven molt contents d’haver ajudat a l’àvia i veure-la tan feliç. Com que l’àvia ja tenia una edat i no podia encarregar-se ella tota sola de l’hort, les netes i els nets van decidir que cada diumenge anirien a veure a la seva àvia i a cuidar l’hort.
I quan les verdures han madurat, aquest conte ja ha acabat