Tot va començar el primer dia d’escola. Començava el curs un alumne nou, en Guillem. Va entrar per la porta aparentment segur i content. Semblava que tenia ganes de conèixer gent. La Maria se’l va mirar de dalt a baix i després va tardar poc temps a venir al nostre grupet, que encara no ens hi havíem fixat. Semblava que ens anava a dir alguna cosa per la seva expressió burleta, però en aquell moment va entrar el mestre i ella ens va fer una senyal amb la mà per indicar-nos que després ens ho diria.
El mestre, en Pep, ens el va presentar:
– Bon dia, nois i noies. Us dono la benvinguda al primer dia de sisè, l’últim curs que estareu aquí a l’escola. Espero que el gaudiu i que ens entenguem bé per treballar. – Va beure una mica d’aigua i va seguir – Com ja haureu vist, aquest curs tenim un nou alumne que es diu Guillem i ve de Súria, acolliu-lo molt i feu-li aquests dies una mica més fàcils. Ajudeu-lo a integrar-se, segur que ho agrairà.
Quan van acabar les hores del matí, vam sortir cap al pati i amb el grup vam buscar a la Maria per saber què ens havia de dir.
Vam fer una rotllana l’Arnau, en Carlos, l’Akiko i jo, que em dic Nit. La Maria va arribar corrents:
– Què us sembla el nen nou? – va preguntar amb to de fàstic – Heu vist la seva roba? Sembla que surti d’un abocador.
Jo vaig respondre que no ho sabia, que no m’hi havia fixat. Però la idea d’un nen sortint d’un abocador em va fer molta gràcia.
– I les ulleres que porta? – va afegir l’Arnau – són lletges com el cul d’una ampolla.
La resta del grup vam començar a riure.
L’Akiko, mossegant el seu entrepà va afegir:
– S’assembla a un niu d’ocells fet d’espaguetis amb tomàquet!
El timbre va interrompre els riures de la colla.
Un cop a classe, la Maria va començar a parlar amb la resta de companys i companyes en un to molt fluix i els anava dient rumors de l’estil que els pares d’en Guillem eren escombriaires i que per això ell duia aquella roba, que no es dutxava de feia més d’una setmana, etc.
En aquell moment vaig veure com de cruel podia arribar a ser la Maria. Em sentia malament, no m’agradava el que li deia però vaig començar a tenir por. Por de convertir-me en la següent víctima, així que li vaig seguir el joc.
En Pep va entrar per la porta i els rumors es van acabar. Era l’hora de medi natural i va explicar-nos que faríem un treball en grup i que calia fer-los. Va treure una llista i va anar situant-nos per la classe. La sort va voler que en Guillem acabés al grup amb nosaltres.
En Guillem estava content, va venir cap a nosaltres amb una mica de vergonya i il·lusió. Crec que tenia ganes de fer amics, però nosaltres no teníem la mateixa idea. Vaig començar a sentir una barreja d’emocions a la panxa: tristesa, por, nerviosisme i frustració.
La cara d’en Guillem anava canviant a mesura que s’apropava al grup, i és que la Maria havia començat a xiuxiuejar amb l’Akiko i reien per sota el nas. La Maria ens va fer callar a tots quan ell s’asseia i li va dir amb cara d’angúnia:
– Com estàs?
– Doncs bé, aquí, acostumant-me a la nova escola i a la nova gent – va dir mentre somreia lleugerament.
– Mentre no tinguis tants amics pots venir amb nosaltres – va dir l’Arnau mentre donava un copet de peu a la Maria.
– És clar! Aquí et cuidarem molt bé! – Va dir la Maria.
Durant l’estona de feina li vam anar dient a en Guillem que tenia molt bona lletra, que escrivia molt bé, que tenia bones idees, que era molt original, que se li donava molt bé medi, que llegia molt bé… I, sense que ell se n’adonés li vam anar passant tota la feina que calia fer pel treball. Va ser divertit, semblava ximplet i que no se n’adonava de res. La connexió que vaig sentir amb la Maria, l’Arnau, l’Akiko i en Carlos era molt forta: ens enteníem sense parlar. Allò que fèiem no estava bé però em sentia molt bé.
En Guillem va marxar un moment al lavabo i la Maria va aprofitar per dir-nos que havia tingut una idea: li direm que quedem a dos quarts de set al banc del parc per parlar de la presentació del treball i per jugar una mica.
– Però jo avui tinc extraescolars i no puc quedar, aneu-hi vosaltres! – va dir en Carlos.
– Que no, abraçafanals! – va deixar anar la Maria – que només li direm, però no hi anirem! Veureu quina cara posarà quan vegi que no hi ha ningú. I demà li podem dir que s’ha equivocat de parc i que nosaltres també l’hem estat esperant!
– Ep! Ep! Tinc una idea! Aniré amb el mòbil i li faré una fotografia de la cara de pallús! – Va afegir l’Arnau com si hagués tingut la idea del segle.
Tothom va estar-hi d’acord, en Guillem va tornar i, entre les nostres miradetes va seguir fent tot sol el treball.
En sortir de l’escola, enmig d’un riu de nens i nenes més petits corrent cap als seus pares, mares, avis i àvies, la Maria va anar a buscar en Guillem i li va donar un paperet que posava: “ens veiem a les 6:30 h al banc del parc per fer feina i jugar. No faltis!”
En Guillem es va posar content i li va respondre que era molt bona idea.
Les hores van anar passant i jo em sentia cada vegada pitjor, com si un arbre de maldat anés creixent dins meu. Sentia por, ganes de vomitar, ganes de cridar i plorar. En Guillem era amable, es veia bona persona, sempre alegre i amb ganes de treballar i ajudar. No semblava que tingués una vida molt bona i justament no es mereixia allò.
A les 6 vaig córrer cap al parc. No pensava en res, només volia fer sentir bé en Guillem. Anava tan nerviosa i tan ràpid que no vaig recordar que l’Arnau aniria a fer-li una fotografia.
Vaig tenir un moment de dubte quan ja veia les portes del parc. I si em posava en un embolic? I si em convertia en una nova víctima de la María? I si… I si… I si…
Aleshores vaig veure en Guillem, sol, al banc. Esperava i mirava el rellotge. De tant en tant es mossegava les ungles i mirava a banda i banda per si apareixíem. Em va fer molta llàstima, ell confiava en nosaltres i nosaltres l’havíem traït.
Vaig fer fora les pors del meu cap i vaig córrer cap a ell.
– Hola, Nit! – va dir en Guillem – ja m’estava amoïnant. On és la resta?
– No vindran, Guillem. No ho feien per ser amics teus, t’ho volien fer per riure’s de tu. T’estan utilitzant pel treball de medi i la Maria ha escampat rumors molt lletjos sobre tu. – Vaig sentir que el cor se m’accelerava però al mateix moment el sentia més lleuger. Vaig començar a plorar, jo tampoc ho havia fet bé.
– No hauria d’haver vingut mai a aquesta escola, pensava que havia fet amics. Amics de veritat. – va respondre en Guillem una mica decebut.
– No diguis això, Guillem. Jo he vist que ets una persona molt maca i amable, no estàs sol, ja no passarà més. Jo també m’he equivocat, tenia por de la Maria i de ser una víctima més, però no ho tornaré a fer. T’ho prometo.
Ens vam abraçar i jo no ho sabia, però l’Arnau premia el botó de la càmera del seu mòbil.
Vaig tornar cap a casa després d’haver parlat amb en Guillem. Ell em va voler acompanyar perquè vivia a prop. Durant el trajecte no va saber gaire què dir-me, jo crec que havia perdut la confiança després del que havia passat. Després d’uns minuts de silenci, vam arribar a la porta de casa i per sorpresa dels dos ens vam trobar l’Arnau assegut esperant-nos.
– He escoltat el que li deies, Nit, al Guillem. Me n’he adonat del que estàvem fent i estic molt penedit.
– Què faràs amb la foto? – vaig preguntar.
– De quina foto estàs parlant? – va preguntar el Guillem.
L’Arnau i jo ens vam mirar, avergonyits, i vaig respondre:
– Havíem planejat fer una foto teva amb cara de pena perquè no arribàvem. I resulta que l’Arnau ha fet una foto mentre ens abraçàvem. Què fem?
– Me la pots ensenyar? – demana en Guillem.
– Si la veu la Maria segur que ens fa la vida impossible als dos.- Vaig respondre.
Però després d’un silenci llarg vaig afegir amb to contundent.
– Serem valents i valentes i plantarem cara a la Maria. Ella no és superior a nosaltres. Si perdem la por, deixem de donar-li el poder.
