En Joaquim, un senyor de setanta anys a qui sempre li agradava que l’anomenessin Quim, aprofitava el matí, com cada dilluns, per fer-se el llit i endreçar els calaixos de l’armariet de la seva habitació, la número cent seixanta de la segona planta,
passadís B de l’ala est de l’edifici. S’allotjava i vivia en una residència d’avis com tants d’altres companys i companyes de la seva generació i en el seu cas va ser la seva pròpia família la que, al seu moment, va prendre la decisió d’acompanyar-lo al
centre perquè consideraven que hi estaria més ben atès i que el cuidarien. A en Quim li va costar d’entendre aquella decisió i al principi s’hi va oposar de totes totes.
No hi volia anar a aquell lloc desconegut i estrany. Tot i això, el seu parer no va ser consultat en cap moment i d’un dia per l’altre es va trobar assegut a contracor a la part del darrere del cotxe del seu fill, amb el cinturó posat, les maletes i les bosses amb les seves pertinences carregades al maleter, anant cap a la residència d’avis als afores de la ciutat. Ningú deia res, va ser un moment d’allò més incòmode i en Quim, maleïa entre dents aquell dia mentre mirava passar els arbres de la rambla per la finestra. Se’n recordarà per sempre més d’aquella situació tan trista.
-D’allò en fa ja tres anys ben bons, o eren… cinc?, sis? bé tant se val- pensava en Quim a qui li començava a fallar bastant la memòria – a qui li importa si passen els dies si ja ningú em ve a fer ni una trista visita… no li importo ni a la meva família ni als meus amics- molt sovint li passaven aquests pensaments pel cap i es resignava a acceptar que la seva família i els seus amics i amigues, els pocs que encara li quedaven, l’havien oblidat per sempre més. En aquell instant algú va trucar a la porta. Era la Sònia, la infermera de la residència que, molt amablement venia a oferir-li, com cada dia, una mica d’esmorzar, a ajudar-lo en les tasques d’higiene i ordre a l’habitació i, de passada, a intentar de mantenir una conversa, encara que
fos curta i breu, amb l’estimat Quim. No li feia massa gràcia aquella visita a ell ja que pensava que el què hi anava a fer aquella noia era tafanejar per després explicar-ho als responsables de la residència, i per això sí que no hi passaria ell, preferia no donar conversa, tancar la boca, saludar de manera seca i desagraïda i continuar passejant per l’habitació com si res fins que la Sònia, resignada, marxés a una altra banda.
En Quim s’hi quedava hores i hores en aquella habitació, mirant la televisió, escoltant la ràdio, llegint i observant per la finestra. Com a molt, de tant en tant, se’l veia passant pel passadís per anar a fer la visita de rigor a ca la metgessa o per anar a prendre l’aire pel meravellós jardí de davant la residència. Però poca cosa més, ell estava decidit a fer vida en aquell rectangle de quatre parets, sense relacionar-se massa amb l’exterior. Era clar, doncs, que als responsables de la residència d’avis els començava a amoïnar aquella situació perquè havien pogut comprovar que al llarg d’aquells tres anys la família d’aquell senyor tan entranyable i alhora enigmàtic gairebé no apareixien per fer-li una visita: ni els caps de setmana, ni els dies assenyalats de festes… ni per Nadal! Que en devia estar de trist i solitari aquell home pensaven… i a la vegada es trencaven el cap rumiant què podrien fer per ajudar-lo o buscar alguna activitat o proposta per cridar-li l’atenció i que li pogués
agradar. Però no hi havia manera, per molt que provaven i per molt que s’hi escarrassaven res ni ningú l’havien pogut treure de la seva rutina i de les seves cabòries i fixacions.
Vet aquí que un bon dia, aquesta història va fer un tomb ja que la residència d’avis va fer una jornada de portes obertes i la història d’en Quim va arribar a orelles de la Isabel, una mestra d’escola que havia anat de visita perquè allà s’hi allotjaria la seva àvia quan acabés el curs escolar. A la Isabel aquella situació la va fer pensar dies i dies fins que se li va encendre una bombeta al cap: tenia una idea de les bones que segur ajudarien a fer que en Quim s’animés i sortís, per fi, de la seva dinàmica que tant amoïnava qui se l’estimaven. La idea en qüestió era d’explicar als nens i nenes de la seva classe, quart de primària, un trosset de la història d’aquell avi i que representava l’exemple de la mateixa situació en què es trobaven tants d’altres avis i àvies a qui ningú anava a visitar al llarg de l’any i que, tot i els esforços encomiables del personal de les residències, continuen sentint-se tristos i desvalguts. El grup d’infants d’aquella escola va elaborar un pla infal·lible al llarg de diverses setmanes i un dilluns a la tarda, acompanyats d’alguns dels familiars i, per descomptat, per la seva mestra la Isabel van dirigir-se a la residència, amb qui ja s’havia posat en contacte uns dies abans i havien fet saber la intenció de dur a terme aquell pla infal·lible als responsables del centre qui havien acollit la iniciativa de molt bon grat i feliços de saber que un grup de nens i nenes d’escola dediquessin els seus esforços amb la voluntat d’ajudar a cuidar la gent gran.
Aquella tarda en Quim no s’esperava res fora de la rutina de cada dia: anar a recollir el berenar a la zona de la cuina de la planta baixa i guardar-se unes quantes galetes a la butxaca per anar fent temps fins a l’hora de sopar, pujar per les escales al seu ritme parsimoniós i tranquil fins a enfilar el passadís per dirigir-se a la cent seixanta disposat a escoltar la seva emissora preferida de ràdio mentre es cruspia l’entrepà.
Però vet aquí que aquella tarda això no seria ben bé així, aquella tarda, per sort i sorpresa seva i dels seus veïns d’habitació, els seus plans no van ser els que tenia planejats doncs en enfilar el passadís per dirigir-se a l’habitació dues rengleres a
cada banda de nens i nenes i gent que no coneixia l’estaven esperant com si fos una gran festa de benvinguda! No se’n podia avenir. Els infants li cantaven una cançó mentre que tothom l’aplaudia animosament. A la cara d’en Quim va dibuixar-se un tímid somriure de satisfacció per un instant, però davant de tanta emoció va decidir de retirar-se, a poc a poc, com si volgués escapar de tanta atenció. La Isabel, la mestra, se’n va adonar de seguida i va acostar-s’hi amb amabilitat i prudència, el va agafar suaument i amb tacte pel bracet i a cau d’orella va xiuxiuejar-li quatre paraules que sembla que el van convèncer de seguida perquè tots dos junts van acabar el recorregut del passadís fins a la butaca de l’habitació.
Allà el van ajudar a asseure’s i descansar per un moment mentre aprofitaven per entregar-li alguns regalets que tot el grup de nens i nenes havien estat preparant a l’escola: treballs manuals, figuretes pintades, dibuixos amb dedicatòria i diverses
cartes i missatges bonics… Altra vegada a en Quim se li va dibuixar un somriure a la boca, però aquesta vegada una mica més gran que l’altre i amb un afegit d’emoció que se li notava als ulls vidriosos a punt de plorar d’alegria. Li van explicar que els agradaria moltíssim que algun dia poguessin gaudir de la seva presència a tall de visita a l’escola per tal de poder-li ensenyar tots els espais del centre i algunes de les activitats que allà hi realitzen com si fos un més de la classe de quart. La
proposta va agradar d’allò més a en Quim qui la va acceptar de bon grat i va comprometre’s a acudir-hi un dia de la setmana entrant. I així va ser, els responsables de la residència el van acompanyar en cotxe a la porta de l’escola i en Quim, emocionat, va passar una jornada d’allò més entretinguda, divertida i entranyable amb aquell grup d’alumnes de quart i la seva mestra Isabel. La nova experiència va resultar tan agradable i tan profitosa per ambdues bandes que finalment van decidir de fer-ho una vegada cada trimestre i la iniciativa va tenir tant d’èxit que, amb el temps, més avis i àvies de la residència van decidir participar-hi i formar-ne part, perquè la gent gran també s’ho mereixen i més que ningú.