La Ràpita, 15 de febrer de 2024
Hola, Rosa.
Em dic Marina, segur que em recordes. M’agradaria contar-te com vaig conèixer a la meva família i vaig acabar vivint a una barraca al mig del Delta de l’Ebre. Tot va començar a l’orfenat de Tarragona on ens vam conèixer. Bé, des d’on jo
recordo. Realment no sé com vaig arribar allà. El que recordo és que tenia tres anys i unes cuidadores molt simpàtiques em cuidaven molt bé. En especial tu, la senyoreta Rosa. Tu eres qui m’ajudava a poder dormir algunes nits quan la soledat
m’entristia. Em donaves un got de llet quan el sopar no m’agradava massa. M’ajudaves a relacionar-me amb altres xiquetes i m’ensenyaves a parlar. Tot ho feies amb molta paciència i estima.
Rosa, em cuidaves tant que sempre t’he considerat la meva primera mare.
Tres setmanes després de complir vuit anys, tu i la directora de l’orfenat em vau donar una notícia que em canviaria la vida.
– Marina! Avui és el teu dia! Hem trobat una família amb qui a partir d’ara viuràs.
– No, Rosa, jo em vull quedar aquí amb tu.
– Tranquil·la, Marina. Segur que et cuidaran molt bé! A més, he sabut que és una família amb molts diners. Et compraran tot allò que desitges!
– Però, Rosa, jo no vull diners. Jo el que desitjo és que tu continues cuidant-me.
L’endemà, em vas ajudar a fer la meva maleta. Com que quasi tota la vida havia estat a l’orfenat, recordo que tenia molt poca roba i només una joguina: Una nina de drap en forma de fada. Aquesta fada me la vas regalar tu una nit de trons perquè no
dormís jo sola.
Va arribar el moment. Tu et vas preocupar que jo anés ben neta i pentinada. Em vas fer una cua alta i ben estirada. Tan estirada que em vas fer mal! Però no era el que més mal em feia en aquell moment. Vaig agafar la maleta, la meva fada de drap i
amb un somriure, però trista per abandonar-te, em vaig preparar per sortir a la recepció de l’orfenat a conèixer la meva nova família.
Allà plantats m’esperaven molt elegantment vestits: Un home amb un vestit de negocis i corbata, el pèl més pentinat que el meu i una olor de perfum tan forta que inundava tota la recepció; una dona amb un vestit daurat fins als genolls, una cua
rosa tan llarga que li arribava al final de l’esquena i unes sabates de talons que em van semblar més altes que jo; també els acompanyaven tres xiquets de diferents edats, però vestits iguals: pantalons de mudar, camisa, corbata i armilla grisa de
punt.
A qualsevol persona li hauria semblat la família ideal. A mi, em van fer tanta por que em vaig agafar de la teva mà i no la volia soltar.
– Tranquil·la, Marina – Em vas dir a cau d’orella – La fada et cuidarà.
Jo vaig estrènyer la fada de drap i vaig marxar amb la meva nova família. Quan vam arribar a casa, em va semblar que aquella mansió era més gran que l’orfenat. Tenia tres plantes, vuit habitacions, un garatge amb 4 cotxes, un immens
jardí amb una font al mig.Només arribar, la meva nova mare em va dir:
– Jo soc Esmeralda, però tu et dirigiràs a mi com «Senyora» i a la resta de família no cal ni que li parlis.
– D’acord, Senyora. – Vaig murmurar jo.
– Aquí estàs per treballar. Tu viuràs a les golfes, són fosques i fa molta calor, però segur que serà millor que aquell orfenat brut i pudent d’on has sortit.
Aquella nit va ser la pitjor nit de la meva vida. Sense sopar res, em van tancar a les golfes on hi havia un matalàs vell i allà em vaig estirar, però no vaig poder dormir, ni tan sols tancar els ulls. Ja et trobava a faltar, Rosa. L’única companyia que em
quedava era la fada de drap.
L’endemà, a les set del matí, la Senyora Esmeralda va pujar a les golfes i cridant ben fort va dir:
– Au, va! Aixecat que tens moltes tasques avui! Menja’t aquest tros de pa i renta’t la cara.
– Si, Senyora – Vaig dir jo.
Aquell dia vaig rentar plats, vaig posar rentadores i estendre roba, vaig polir sabates… i encara quedava el pitjor.
– Veus aquestes plantes amb punxes del jardí? Doncs no en vull veure ni una! Les has d’arrencar totes! – Va dir la Senyora Esmeralda.
– Però em punxaré les mans, Senyora!
– Això és problema teu!
Mentre estava arrencant, com podia, les herbes que la Senyora m’havia indicat, els dos germans més grans se’m van apropar.
– Què fas, orfe? – Va dir el més gran
– Mira què tenim – Va dir l’altre mostrant-me la meva fada i fent befa- Te l’hem portat per a fer-te companyia.
Tot seguit la va llençar a un bassal de fang que hi havia al jardí i tots dos van marxar corrent. Jo vaig córrer cap al bassal per tal d’agafar-la. Estava ben rebregada… Jo vaig començar a plorar com mai ho havia fet.
– Corre, Marina – Va cridar una veu. Era el germà més petit. – Marxa d’aquesta casa! La meva família et farà la vida molt difícil si et quedes!
Jo vaig veure oberta la porta del jardí. Coberta de fang de dalt a baix i amb la meva fada a les mans, vaig córrer tot el que vaig poder. Era com si fos la fada qui m’estirava i jo la seguia. Tampoc tenia ningú més amb qui confiar més que aquella
fada de drap. Vaig córrer per carrers fins sortir de la ciutat, per carreteres, per camins de muntanya i per mig de riuets fins a arribar al que era un lloc preciós. Ple d’espigues d’arròs. Amb ànecs, flamencs i altres animalots que mai havia vist en persona.
Allà, vaig veure una casa blanca amb el sostre de palla i em vaig apropar per picar a la porta.
– Ajuda! – Vaig cridar i al moment, vaig caure a terra i vaig perdre el coneixement.
No sé quantes hores van passar fins que vaig tornar a ser jo. Quan vaig obrir els ulls, vaig veure una petita habitació, jo estava a un llit amb el capçal i els peus de fusta, tenia uns llençols blancs i al meu costat estaven asseguts en dues cadires de
palma el Pep i la Cinta.
El Pep i la Cinta eren dos pagesos que tenien camps d’arròs al Delta de l’Ebre. Ells sempre havien buscat tenir fills, però no havien tingut sort. Quan els vaig explicar el que m’havia passat, ells em van dir que em podia quedar a la seva barraca tot el
temps que volgués.A més, la Cinta em va cosir els forats que tenia la meva fada i el Pep la va rentar. Ara estava més lluent que mai!
Tant la Cinta com el Pep m’han cuidat tota la vida i m’han ensenyat tot el que sé. Ara tinc trenta-sis anys i soc jo qui els cuida a ells. També continuo arrencant males herbes, però no per l’obligació d’una dona rica, ho faig per cuidar els nostres arrossars i el nostre jardí. I, per cert, encara tinc la meva fada que em recorda a tu.
Ha passat molt de temps, Rosa. Però no volia posar-te en problemes. Ara, ja t’ho puc contar. Espero que tu estiguis bé i continuïs cuidant els més necessitats tant com ho vas fer amb mi.
Una forta abraçada,
Marina
