En un poblet petit anomenat Sant Joan de les Abadesses, hi ha un grupet de nens i nenes molt majestuosos que cursen 2n de primària. Cada dia han de pujar les escales fins a l’últim pis de l’edifici de l’escola per arribar a la seva aula.
Des que estan junts a l’escola han viscut moltes aventures plegats:
Els agrada recordar que van anar de colònies. Van fer una sortida a la platja i de tornada a la casa es van perdre perquè no trobaven el camí. Van estar tanta estona intentant tornar que se’ls va fer fosc i no portaven llanternes. Però van ser molt valents i els més intrèpids animaven a aquells que tenien una mica de por, per tal que no es desanimessin. Arribar sans i estalvis a la casa de colònies va ser motiu de celebració: tot eren crits i abraçades entre els infants d’aquell grup.
També recorden un altre moment en que estaven molt tranquils treballant a l’aula, i de sobte, va sonar l’alarma d’incendis. Per sort, només era un simulacre, però es van esverar molt. En baixar les escales uns tenien cura dels altres, per evitar que s’espantessin o es fessin mal i van arribar al punt de trobada fent una cadena, agafats de les mans.
Són molt primmirats amb el medi ambient i han demostrat que saben tenir cura d’un ésser viu. En concret, dels cucs de seda que van tenir a l’aula el curs passat: s’enfilaven a les moreres del pati per aconseguir les desitjades fulles tan necessàries per alimentar aquells petits animalons.
Tenen molta imaginació. En una ocasió van pensar què passaria si un dia els pares i mares desapareguessin i no hi fossin a la sortida de l’escola. Van arribar a la conclusió que el món es transformaria en una selva!!
Ara fa pocs dies, han estat els encarregats de preparar la festa de Carnestoltes d’aquest any: les Olimpíades esbojarrades. S’ho han passat d’allò més bé seguint les consignes que cada dia els ha manat el Rei Carnestoltes. S’han ajudat els uns als altres a fer la disfressa d’esports de raqueta: cadascú ha creat la seva raqueta i s’ha fabricat una visera o cinta per al cap. Han hagut de fer moltes votacions i decidir-ho tot democràticament, acceptant els resultats sortints. S’han hagut de posar d’acord per repartir les tasques a realitzar: crear la mascota olímpica dels Jocs, també la mascota paralímpica, presentar l’acte del pregó, presentar els balls de Carnestoltes, presentar les mascotes, portar la bandera de l’esport representat…
Formen un grup molt juganer i s’estimen molt, tot i que alguna vegada han tingut alguns conflictes.
Una vegada, a una nena la van estirar per la samarreta mentre corria i li van fer eixamplar.
Un altre dia va haver-hi un conflicte molt gran: uns nens del grup es van posar d’acord per pegar a una nena de la classe mentre ella jugava tranquil·lament al pati, li van fer mal i la van tirar a terra.
A partir d’aquest fet, les seves mestres els van proposar una dinàmica de grup: cadascú havia d’arrugar, tant com pogués, un full de paper. Tot seguit, els van demanar que el tornessin al seu estat original, però es van adonar que per més que intentaven planxar-lo, no era possible deixar-lo com abans. Van trobar que era una bona metàfora: el paper era com el nostre cor. Es pot arrugar quan algú ens fa una cosa que no ens agrada i encara que ens demanin perdó el mal ja està fet.
Tot el grup va decidir guardar aquells papers arrugats en un pot. Representaven tot allò que no els permetia funcionar com un grup ben cohesionat. Per això, van acordar que cada vegada que algú fes una bona acció per al grup, es podria treure un d’aquells papers i llançar-lo a les escombraries. Estaven molt alegres quan podien desfer-se’n d’algun!
Mica en mica, anaven descobrint què cal fer per ser un gran equip.
Quan el pot es va buidar, van prendre la decisió d’omplir-lo de paraules i expressions boniques, aquelles que omplen el cor de joia i alegria quan les sents: amor, carinyo, pau, t’estimo, fem pinya, ets un sol, … Van deixar el pot en un lloc ben visible de l’aula i van anar a dinar. Quan van ser les tres de tarda i van tornar a classe, el pot amb les paraules dolces estava ple de xupa-xups! La màgia de l’amor havia vingut a fer-los una ullada. Han après que tenir cura de les persones implica ajudar-se, estimar-se, respectar-se, cuidar-se, preocupar-se pels altres i tenir empatia. És una gran lliçó, no creieu??
